No és fàcil legislar, sobretot si es fa desconeixent la realitat d’una part important del país. Catalunya ha volgut demostrar ser més proteccionista i més animalista que cap altra comunitat autònoma, sense posar els recursos tècnics, humans i materials per fer-ho possible. Veiem-ne un exemple concret.
La setmana passada, apareixen dos gossos, de races suposadament perilloses, voltant pel poble, sense collar, i amb un cert grau d’agressivitat, quan algú s’hi apropava. Avisat l’Ajuntament, una regidora truca als Mossos de Berga, els quals li recorden que la vigilància i captura d’animals domèstics és competència de l’Ajuntament. M’avisa a mi, en tant que alcalde, i començo la peregrinació habitual, en aquests casos. Truco als Rurals, que també m’informen que ells no poden actuar, si no és per donar consells… Truco a la protectora, la qual em diu que no tenen mitjans humans ni tècnics, i que ja acolliran els gossos si els els portem… Cap d’ells tenen noms d’empreses especialitzades, per capturar-los.
Els Rurals vénen al poble ( jo era fora) i donen instruccions de com es poden capturar gossos abandonats. Cal disposar d’una gàbia. En tenim una, però per a transport, no per a captura. No val, perquè segons ells ha de ser grossa, perquè el gos no tingui por d’entrar-hi a buscar el menjar que se li posi per atreure’l… Però ells no poden actuar.
Molt bé, posats en matèria, com es resol un tema com aquest? Abans, un alcalde podia reclamar i autoritzar la mort d’un animal, per part d’un caçador del poble. Ara, això és impensable. Està prohibit i, cas de fer-ho, em trobaria davant d’un tribunal amb un delicte greu, per incompliment de la Llei de protecció dels animals.
Ara bé, i si mentrestant anem fent trucades, gestions, esbrinaments, algun d’aquests gossos ataca persones o animals, qui n’assumirà les conseqüències? Millor que no passi, però cada any tenim diversos incidents com aquest, en la majoria de pobles rurals. Si tot va bé, i el gos és tranquil, i es deixa agafar, el cost pot estar entre els 500 i els 800 euros (cost de venir-lo a buscar i portar-lo a una protectora). Si s’ha de contractar alguna empresa especialitzada, el cost pot superar els 1.000 o 1.500 euros, a més de tenir molt poques possibilitats d’èxit.
Un poble com el nostre té 44 quilòmetres quadrats, de manera que en una estona poden estar a 8 o 10 quilòmetres lluny, haver travessat un altre terme municipal i repetir aquesta història, en un altre indret… I creure que amb una gàbia adequada, posant-hi aliment, es deixarà atrapar és suposar molt, perquè estem parlant d’espais immensos, en llocs immensos, sense indrets adequats, per a aquesta funció.
Quina reflexió pertoca fer? Doncs que abans de legislar s’ha de pensar en si es podrà aplicar la llei o no. Cada any, a Catalunya, s’abandonen més de 80.000 animals domèstics. Sí, heu llegit bé, més de vuitanta mil, gats i gossos. Ja no hi posem altres espècies animals, amb què superaríem el mig milió. I dels domèstics porten xip menys del 40%. En resum, siguem més modestos i no vulguem donar lliçons al món, quan proposem legislacions que no tenen el suport humà, tècnic ni econòmic per fer-les complir.
La prohibició de sacrificar ha amuntegat milers i milers d’animals abandonats a les protectores, fins al punt que elles mateixes estan incomplint la llei, per no reservar prou espai, ni treure’ls a passejar, amb un cost enorme de manteniment, que els ajuntaments o les entitats privades no poden suportar. Estimar els animals ha d’estar en consonància a ser realista, a l’hora de legislar. Aquí, no ho hem estat gens. Els resultats, els tenim a la vista.
Ah, i per cert, els gossos vinguts varen marxar, al cap d’unes hores, no sabem cap a on…
* L’autor és alcalde de Borredà
