Fa cosa de tres mesos, es va conèixer -a través de la premsa- que Brussel·les pretén cobrar un cànon de cent euros/any als periodistes que cobreixen les cimeres europees. Ho trobo surrealista, patètic i fastigós. Què s’han cregut aquests impresentables polítics? L’API ja ho ha denunciat com un obstacle innecessari per als mitjans.
La mesura, aprovada sense tenir en compte el parer dels periodistes, passa de taca d’oli. Argumentar que s’han de cobrir els costos de seguretat que generem frega l’histrionisme. Que s’ho facin mirar!
El llistat d’improperis que se m’acut els hauria d’enrogir. Potser a grans agències de comunicació i canals audiovisuals que neden en l’abundància tant se’ls en fot. Han pensat en els periodistes autònoms i en els diaris petits què fan per “viure”? Haurem d’acceptar que se’ls colpegi d’aquesta manera, aplicant la tesi del “muts i a la gàbia”?
En considerar-ho, em vénen a la memòria dos fets puntuals:
€ El cas de la Lliga de futbol, que volia fixar una taxa a emissores de ràdio per retransmetre els partits.
€ La figura del malaurat Johan Cruyff que, essent jugador, volia cobrar per concedir una entrevista. Tots tres casos (UE, Lliga i Johan) em peten de riure€ Els professionals del ram ens podríem declarar en vaga de braços caiguts. Llavors, qui més hi té a perdre és aquell que vol fer de “recaptador d’impostos”.
Exigeixo “tabula rasa” immediata d’aquesta bajanada. Deixin treballar la gent en règim d’autèntica llibertat d’expressió/informació. No ens ho empassarem com la clientela dels bancs, que s’ha hagut d’acostumar a pagar comissions fins i tot per ingressar diners.
És el poble qui té la paella pel mànec. Si ens ho compliquen, ja s’ho faran. Són ells els qui ens necessiten. Essent “orfes”, encara que costi de creure, també som capaços de fer camí i anar endavant.
Si es continuen entestant, però, a parir mesures il·lògiques, ens reservem el dret de fer-los un boicot ben salvatge. Quan vegin com rebenta tot, ja faran per rumiar-s’ho. Hi perdran més ells que no pas nosaltres. No cal ésser gaire perspicaç per convenir que no hi toquen.
