Aquests últims dies s’han pogut llegir a diferents mitjans de comunicació, tan digitals com a premsa escrita, diverses notícies sobre la precarietat del personal sanitari i la problemàtica de les llistes d’espera. No us voldria confondre, però la realitat és que la precarietat laboral i les llistes d’espera són la conseqüència més visible de les retallades sofertes en aquest país durant aquests últims deu anys. Recentment s’ha conegut la notícia d’una possible vaga de metges a l’atenció primària, fet molt significatiu del moment que viu la sanitat pública catalana. Però com a dona, i infermera, no vull deixar de parlar d’un gravíssim problema de la nostra sanitat: la precarietat laboral de la infermeria i la manca inexplicable i inexcusable d’infermeres al nostre sistema nacional de salut.
És cert que les llistes d’espera són molt visibles al ciutadà però, oculta al sistema, la precarietat laboral dels sanitaris ens allunya d’una sanitat de qualitat. A vegades sense dades objectives és difícil avaluar la magnitud del problema. Si ens comparem amb els nostres veïns europeus, la fotografia és francament descoratjadora. A Catalunya segons l’INE (Instituto Nacional de Estadística) a l’any 2016 eren 6,98 infermeres col·legiades, que no vol dir actives, per cada 1.000 habitants, la mitjana espanyola és 6,27 infermeres/1.000 hab.
Segons l’OCDE dels 28 països de la Unió Europea, Espanya es situa en el quart lloc per la cua, només davant de Polònia, Letònia i Grècia. El país amb més infermeres és Dinamarca amb 16,9 infermeres per cada 1.000 habitants, quina enveja.
Per aprofundir més parlaré dels contractes laborals. Com és possible que amb una manca manifesta de professionals es contracti la gent a mitja jornada, al 60%, al 80%..? Amb temporalitat, sense estabilitat. Què no necessitem aquests professionals a temps complet i amb un contracte estable? I els horaris? Segons un estudi europeu, els torns de 12 hores en l’àmbit hospitalari fomenten l’esgotament emocional i la insatisfacció laboral, sense parlar de les guàrdies, els festius, les vacances, els horaris de cap de setmana… Les retallades de personal per la crisi van començar al 2010 i van ser profundes entre el 2012 i 2013, caldria recordar les retallades del senyor Mas, amb la pèrdua aproximada d’unes 5.000 infermeres per jubilacions i amortitzacions de places aquests darrers anys. Sembla ser que els nostres governants no veuen amb bons ulls cobrir les places per jubilació.
Què passa si ens comparem entre comunitats? Per equiparar-nos no ja amb Europa, sinó amb la comunitat amb una ràtio més alta, que és Navarra, amb 8,58 infermeres/1.000 hab., necessitaríem 12.000 infermeres. Vegeu la magnitud del problema? Horrorosa.
No voldria avorrir-vos amb tants números, però és necessari per objectivar el desastre sanitari actual i les conseqüències que se’n deriven: baixa qualitat assistencial, llistes d’espera i més mortalitat, desgraciadament.
Segons un estudi publicat a la revista The Lancet, els pacients tenen més risc de morir després d’un procés quirúrgic a hospitals amb infermeres amb una gran càrrega de treball i menys personal amb titulació universitària. Més infermeres representa més educació en hàbits saludables, possibilitat d’introduir programes de seguiment i educació sanitària a l’escola, millors campanyes de vacunació, augment de les visites domiciliàries, menys llistes d’espera, menys temps en el control a les cures postquirúrgiques, més acompanyament a les persones soles, més suport en les pèrdues, millor acompliment terapèutic…, i una llarga llista de beneficis per a la societat i el sistema nacional de salut.
No puc entendre la manca de voluntat política per millorar la situació de la infermeria. Més i millors infermeres és més i millor prevenció primària, educació sanitària i seguiment dels pacients crònics. És tan evident el retorn de la inversió. Com una societat avançada i amb justícia social no voldria un cos d’infermeria a l’escola. Els programes actuals són ridículs, seria la millor forma d’educar els nostres nens i joves en hàbits saludables. Introduir l’educació sanitària a l’escola? Un somni potser? No, jo no ho crec, és una possibilitat per a polítics amb visió de futur i coratge.
Els servidors públics només tenen una missió, millorar la vida de la ciutadania, i jo com a infermera i secretària de Salut del PSC de Terrassa ho tinc molt clar, ajudar-vos amb honestedat, esperit de servei i respecte.
* L’autora és secretària de Salut del PSC de Terrassa
