Sóc un enamorat de la poesia d’en Miquel Martí i Pol. Demà, farà quinze anys que ens va deixar i el cor em demana retre-li un sentit record, a fi i efecte de poder compartir el meu encís amb tothom. L’adéu sobtat d’una persona propera i estimada sempre és un cop dur. Encara tinc la percepció que ens el van prendre de manera inesperada. La seva absència em remou i se’m fa difícil de transcriure. Qualsevol fragment poètic seu m’enlaira. En la certesa de retrobar-nos quan sigui l’hora: “Tantes coses se m’han perdut amb tu… que em resta a penes l’espai de mi mateix per recordar-te”. La mort esdevé un ensurt que no et permet reaccionar. Tot i veure-la passar sovint, no ens en sabem avenir. Se’ns emporta l’allau malaltissa de l’entorn social. Essent il·lusos, voldríem controlar la immortalitat.
“És en la mort on aprenem de viure.” Aquest misteri palesa un contrasentit. “La mort és el domini de la fosca. Cal viure en claredat de vida. Sense cercar-la, l’amargor de la basarda ja ve sola.” Malgrat tot, molta gent viu d’esquenes a aquesta realitat. El pensament de marxar ens hauria de produir un esclat esperançat i no pas un esglai: “Si ens engoleix la melangia, el rellotge horari s’atura. La tenalla de l’adéu no ens ha de limitar cap vivència. La vida és l’eix entorn del qual girem. Amb la mort ja no som. La rigidesa dels qui preveuen un més enllà buit els ha d’embogir. Mai no voldria esmicolar el pas del temps. Creure en el silenci d’una vida eterna amaga un ventall infinit. Faig per reptar la buidor des del silenci€ La mort no és morir-se un mateix. Ho és el perdre alguna persona estimada.”
D’ell, n’escenifico la maduresa d’una existència plena. Per això vull copsar que acaronar verbalment algú, respectant els seus silencis, és bona manera de drenar ferides. Al capvespre de la vida, no hem de mirar enrere. Ens hem de deixar envair pel goig d’una feina ben feta.
Encarnava perfectament aquest rol. Ho demostren més versos: “Infinitament clara la teva llunyania no m’inquieta,/ i la teva mort se’m converteix/ a poc a poc, en pràctica de vida./… Collarets de llum / quan la tarda fina€/ Si el rostoll s’adorm, / tot és de joguina…”.
Amic Miquel, amb tu sí que puc dir que “trobo a faltar el teu somriure”.
