Dimarts passat hi van haver eleccions de "mig terme" als Estats Units, és a dir, a mig camí entre les eleccions presidencials. I tota l’atenció informativa se l’ha endut el combat entre republicans i demòcrates al Congrés i el Senat, com si fossin un plebiscit sobre Trump. Aquí també ho solem fer, això de convertir unes eleccions parlamentàries en un pseudoreferèndum, o de sobreinterpretar el vot del ciutadà més enllà del que se li demana.
És per això que ens ha passat per alt que als Estats Units també es votaven nombrosos referèndums sobre matèries ben concretes. A cada estat, a cada comtat i fins i tot a moltes municipalitats. Fent un recompte dels estatals me n’han sortit prop d’un centenar. A part dels que es fan als àmbits territorials inferiors. Els temes: dret al vot, sou bàsic, legalització de la marihuana, seguretat, immigració, avortament, polítiques ambientals, habitatge, transport públic, drets LGTBI, banca, impostos, salut, control d’armes, educació, drets dels animals o sistema electoral, entre d’altres. Només sobre transport públic n’he vist vint-i-cinc als diversos nivells. I de tots es disposa d’informació sobre qui són els proponents, els arguments a favor del sí i el no, el pressupost…
Per posar un exemple. A San Francisco s’ha fet un referèndum per dotar de més pressupost per als rodamóns sense llar, un dels principals problemes de la ciutat. San Francisco ja hi destina al voltant de 300 milions de dòlars l’any. Ara volien afegir-hi 250 milions més. La campanya a favor de la iniciativa s’havia titulat "Our City, Our Home" -és a dir, "la nostra ciutat, la nostra casa"- i s’havien d’aconseguir amb un increment mitjà del 0,5 per cent en impostos sobre la facturació d’unes 400 grans empreses de la ciutat. Això permetria, en una ciutat de més de vuit-cents mil habitants, oferir hostatge a unes cinc mil persones, mil llits d’alberg i més programes de salut mental per a centenars de rodamóns. S’havia d’aprovar, com a mínim, amb un 50 per cent més un dels votants. I ara la bona notícia: ha guanyat el "sí".
I d’aquí, cinc lliçons. Una: l’absoluta falsedat sobre que el model autonòmic espanyol és el més descentralitzat del món. Per autogovern, els 50 estats nord-americans, comtats i municipis. Dues: la gran importància dels referèndums com a instruments de participació política, sobretot quan tenen poder real per canviar qüestions rellevants. Tres: la constatació que la diversitat de criteris polítics dins d’una mateixa nació no representa cap problema per a la seva cohesió organitzativa. Quatre: l’extraordinari valor d’una cultura política que, en lloc de tutelar amb condescendència el ciutadà, el responsabilitza de la seva solidaritat, amb tots els riscos que lògicament comporta el seu apoderament. I cinc: el lluny que som de ser un país democràticament madur.
Sí, sí, ja ho sé: i Trump? Doncs unes consideracions. Primer, el desconeixement del sistema polític nord-americà i unes informacions molt centrades en la impresentabilitat del personatge desdibuixen la complexitat de la realitat nord-americana. Segon, els sistemes de control presidencial, la veritable separació de poders i l’autonomia política de tots els nivells de govern fan que la perillositat real del personatge quedi molt disminuïda. Tercer: els líders populistes aconsegueixen el poder a causa de la mala gestió dels seus predecessors.
Finalment, a la història dels Estats Units, Trump haurà estat un malson. Brutal, però un malson de què despertaran d’aquí a dos anys.
