El sociocentrisme és la creença per part d’algú de la superioritat moral d’un grup, al qual pertany, sobre altres grups o sobre la ciutadania en general a causa dels seus pressupostos ideològics. Per als sociocentristes queda fora de tot dubte que els seus valors i costums són els únics bons i que tots els altres són intrínsecament dolents i execrables, i que cal combatre’ls fins a l’eradicació. Així ben bé, sense matisos.
El problema és que, tot i que una ideologia pugui tenir realment més trets profitosos que altres, si bona part dels seus seguidors acaben per adoptar una actitud de superioritat moral, la voldran immutable i d’aquesta manera, a llarg termini, no tan sols l’empobriran i petrificaran, sinó que invalidaran a la pràctica allò que pugui aportar de bo i fins i tot la faran derivar cap a un extrem oposat. Un exemple d’aquest fenomen seria la divergència entre dues actituds procedents d’un mateix origen: la filosofia cristiana de la vida d’un Francesc d’Assís i la doctrina catòlica d’un Tomàs de Torquemada.
Semblant en certa manera a Francesc d’Assís va ser Llum de la Selva (1877-1983), un lliurepensador, naturista, ecologista, vegetarià, feminista, animalista, no-violent i teòsof nascut a Barcelona. El seus pares adoptius, jornalers de la terra que el van trobar abandonat, van morir prematurament i als 6 anys va haver de fer feines del camp fins als 14 anys, quan va començar a treballar d’estibador al port. Allà va conèixer les idees anarquistes que el van portar el 1898 a integrar-se a unes comunitats agrícoles d’un cristianisme primitiu i llibertari constituïdes a imatge de les comunitats dels “doukhobors” russos i nascudes sota la protecció de Lev Tolstoi gràcies a la mediació de Federico Urales. A partir d’aquest moment i al llarg d’unes quantes dècades va participar en diverses iniciatives, associacions i revistes naturistes, llibertàries i teosòfiques; va col·laborar amb pedagogs com Francesc Ferrer i Guàrdia i Albà Rosell, i va promoure la fundació de les Comunitats d’Esperits Lliures, l’Associació Protectora d’Animals i Plantes i l’Escola de Trofoteràpia.
Cap al 1927 es va traslladar a Sabadell i el 1932 va comprar amb la seva companya un terreny a Can Rull que va convertir en hort i en escola de naturosofia, oberts a tothom, sense llindes, batejat com el Jardí de l’Amistat. Hi va viure prop de 50 anys, sense abandonar-lo gairebé mai, refusant els diners, l’electricitat i les màquines, autosuficient, menjant tan sols els fruits que obtenia del seu hort, sempre crus -com feia des dels 17 anys-, i excepcionalment, cap al final de la seva vida, una mica de pa i formatge que aconseguia per intercanvi. Després de la postguerra, quan fins i tot van ser perseguides unes famílies que s’havien establert a Can Rull i Ca n’Oriac i seguien el seu exemple, va quedar aïllat, però a mitjan la dècada del 1950 va començar a rebre nombrosos visitants que volien conèixer la seva filosofia de la vida: immigrants acabats d’arribar al barri, monjos de creences occidentals i orientals, joves amb inquietuds, vells naturistes i personatges de renom internacional com Lanza del Vasto, deixeble de Ghandi, i d’altres més coneguts en àmbits locals com, per exemple, els terrassencs «els Suris».
El 1980, traspassada la seva companya, superats ja els 100 anys i amb el seu Jardí de l’Amistat envoltat de blocs de pisos, uns amics naturistes el van acollir a la Galera (Montsià), on va morir plàcidament. No se’l va poder donar de baixa al Registre Civil, ja que mai hi havia constat.
Diuen els qui el van tractar que era un home alegre i bondadós, gens cregut, que no donava lliçons, que era poc amic de grans discursos i molt d’escoltar i dialogar amb els seus interlocutors.
Va ser un home tan perfectament humà amb la seva filosofia de la vida que no va caure mai en la rigidesa dogmàtica. Tot i ser vegetarià frugívor, en alguna ocasió va menjar formatge i farina elaborada; tot i ser animalista portava vestits de llana i cinturó de cuiro, i a la seva joventut va utilitzar durant un temps una mula per conrear la terra… Els dogmàtics, rígids i superbs, a més de provocar reactància psicològica, són gent tòxica per als altres i per a si mateixos. Per sort la pluralitat acaba sempre imposant-se i la vida humana se segueix desenvolupant de manera dinàmica mentre nosaltres ens enfrontem de manera creativa a la seva complexitat, als grans conflictes entre naturalesa i cultura.
