No se m’acut cap altre espai públic tan hiperregulat com el de la circulació urbana. Quants milers de senyals de tràfic hi ha clavats als carrers de Terrassa? Quants semàfors? Com es podria mesurar la impressionant quantitat de senyalització horitzontal que hi ha pintada sobre l’asfalt? I, tanmateix, quin és el resultat d’aquesta extraordinària quantitat de senyals reguladors? Són eficaços? En quina proporció se’n fa cas? Es comprova i revisa la seva utilitat?
La reflexió amb què enceto l’article té un origen molt concret. Fa unes setmanes es va canviar la senyalització horitzontal i vertical del carrer de Ramón y Cajal en els dos darrers trams abans d’arribar a la carretera de Castellar. I bé: la nova senyalització és tan extremadament confusa que pocs vehicles la segueixen. Confusa -si no la coneixes prèviament- i d’una complexitat inútil. Per què un carril únic -senyalitzat pocs metres abans-, per fer obligatori el gir cap al carrer de Miquel Vives? Per què un tram exclusiu de carril bus només des de Miquel Vives fins a Ricard Caro? Per què marejar la conducció havent de passar del carril dret a l’esquerre, i de l’esquerre al dret, forçant un conflicte permanent entre els que segueixen disciplinadament els senyals i els que se’ls salten, sigui per ignorància, distracció o cara dura?
Es tracta només d’un exemple dels molts que es podrien posar respecte dels criteris ordenadors del tràfic a la ciutat. I, de l’anècdota, es pot passar a les consideracions generals. En primer lloc, sobre si és realment necessària aquesta hiperregulació. En el cas de què parlo, pel que conec, sembla obvi que no. Però, en general, fa la impressió que l’excés de regulació porta a fer-ne un cas relatiu, a prendre consciència de la seva inutilitat en un terreny en què ja funcionen mecanismes d’autoregulació guiats pel sentit comú i l’experiència. Per què intervenir en allò que ja funciona?
En segon lloc, el problema d’una hiperregulació és que, si després no se’n pot controlar el compliment, perd la seva força coercitiva. Des que hi ha la nova senyalització a Ramón y Cajal no he vist cap dia a cap hora que ningú vetllés pel seu compliment. Per tant, un espai conegut que ja havia consolidat unes rutines pràctiques ajustades a una regulació suau per a la resolució dels embussos ara s’ha convertit en un espai de transgressió normativa permanent i, per tant, amb més conflictivitat de la que hi havia abans d’intervenir-hi.
En tercer lloc, l’excés de normes, aquí i en molts altres terrenys, porta a la desresponsabilització individual. Per dir-ho en els termes de moda, més regulació de l’estrictament necessària "desempodera" el conductor que tendeix a refiar-se més dels senyals que de la seva pròpia decisió reflexiva. La barreja d’aquesta desresponsabilització sumada als punts primer -arbitrarietat en el seu seguiment- i segon -confusió normativa- és explosiva. I, com se sol dir, les conseqüències no són més greus perquè Déu no vol!
Si jo hagués de fer una aposta -sens dubte, arriscada- per a una millor circulació, començaria per eliminar la majoria de senyals fins a deixar els estrictament imprescindibles. Així mateix, imposaria criteris generals molt bàsics, com ara la reducció de la velocitat a tota la ciutat a 30 km per hora. I llavors, sobre aquests pocs criteris elementals, seria absolutament estricte a l’hora de fer-los complir. Paral·lelament, caldria ajudar a desenvolupar una major responsabilitat individual, tot i que l’absència de normes ja hi portaria. En definitiva: menys regulació, més duresa en el control de la seva transgressió i compromís actiu de conductors i vianants.
