A l’abril del 79, varen tenir lloc, les primeres eleccions municipals, i el proper mes de maig, les onzenes. Portem, doncs, 40 anys de democràcia municipal, en l’etapa més llarga i fructífera de la nostra història. La transformació de pobles i ciutats ha estat enorme, amb avenços espectaculars, i amb alguns desequilibris, molt rellevants, com perquè siguin objecte d’atenció preferent, en el proper, o propers mandats.
Es hora, de buscar candidats i comprovar qui vol continuar i qui no. En això, estan ocupats els partits polítics, amb unes grans dificultats per a conformar llistes àmplies, preparades i amb garanties d’eficàcia.
La diversitat del país, modifica substancialment, les expectatives en grans ciutats, respecte de petits pobles. Torno a recordar que Catalunya té 600 petits municipis, d’ un total de 947. A què venen les dificultats actuals ? Son més grans, que anys enrere ?
Doncs, sí. Son molts els alcaldes que han decidit plegar. El procés ha complicat enormement la vida municipal, augmentant distàncies entre grups municipals, incrementant les tensions en plens i comissions, per simples discussions sobre temes que res tenen a veure amb les competències municipals, i amb fets que han posat contra les cordes, entitats, associacions, clubs, etc.
Tot plegat, ha comportat que els ajuntaments, s’hagin convertit en llocs de conflicte “nacional”, on abans hi havia debats i discussions “locals”. Partits i algunes entitats municipalistes, han exigit pronunciaments i decantaments, dels equips de govern, cap a posicions que haurien d’haver estat “institucionals” i no de partit. Aquesta situació ha enverinat la convivència entre grups, i entre equip de govern i entitats, en un sentit o altre. Es a dir, tothom ha tingut dificultats, per un costat o un altre, i això ha alterat l’acció de govern.
No tinc cap dubte, en assegurar que com més independentista ha estat l’equip de govern, menys efectiu ha estat en la seva acció de govern. Es lògic. Ha hagut de destinar esforços, temps i recursos, a posicionar-se sobre temes “externs” al poble, en comptes de centrar-se només, en els problemes locals. Molts, s’han vist empesos a assistir a manifestacions i concentracions, a les quals no tenien cap ganes d’anar-hi, però per quedar bé, o per no tenir problemes amb els seus, hi han participat.
Però, això sempre passa factura, i ara son molts, els que decideixen tornar a casa, i treure’s aquests problemes del damunt. I és que encara hi ha qui vol, agitadors, al capdavant dels ajuntaments, i no gestors. A la vista del fracàs del procés, creuen i evaluen que el nou procés ha de venir de la mà del control del territori i d’aconseguir fidelitat i seguiment total, per part dels alcaldes .
De fet, alguns creuen que s’ha d’imitar al president Torra que agita, però no governa. I francament, un ajuntament no pot funcionar sota aquesta premissa. Un alcalde ha de governar i gestionar, sota els criteris de la dedicació, l’esforç i el compliment de les competències municipals. Si es vol fer d’agitador, millor dedicar-se a una altra cosa, però no, a fer d’alcalde.
Però , aquesta insistència i l’enorme incertesa de futur, afegit, a tenir un govern de la Generalitat que no governa, fa que molts alcaldes prefereixin deixar pas a altres candidats. El problema vindrà si son substituïts per persones que creuen que el seu destí és agitar, en comptes de governar. Malament pot anar el país, si el nombre d’ajuntaments dedicats a l’agitació s’incrementa, en comptes de pensar en com resoldre els problemes dels seus ciutadans directes, que son als qui representa. En poques setmanes veurem el nou mapa que es pot configurar, a partir de les eleccions del 26 de maig.
Seria un greu error canviar , polítics – gestors, per agitadors. El país ja s’ha agitat tant, que el tenim en pèssimes condicions, millor no pretendre fer el mateix amb centenars d’ajuntaments. Però, …. hi ha qui vol anar per aquest camí.
