La societat civil organitzada de la ciutat es mou. El col·lectiu Terrassa Sense Murs i la campanya Vot per Tothom obren el debat sobre el dret a vot, perseguint l’objectiu de garantir els drets civils i polítics de totes les persones del nostre país. I és que actualment, per desgràcia, hi ha moltes persones que no els tenen garantits.
Concretament, a Terrassa hi ha aproximadament 19.000 persones que no tenen dret a vot. A les quals cal afegir al voltant de 3.000 persones més en una certa incertesa: Només poden votar a les eleccions municipals a través de convenis internacionals, sempre i quan realitzin tots els tràmits corresponents.
Com podem omplir-nos la boca de la paraula democràcia, quan gairebé un 15% dels nostres veïns i veïnes no poden votar a les eleccions? Com ens podem atorgar el valor de la representativitat d’aquestes persones i decidir sobre polítiques que els afectaran diàriament, si ni tan sols tenen dret a escollir els seus representants? Una reivindicació històrica com és el sufragi universal (i que sembla més pròpia de principis del segle passat), avui en dia no es compleix. Ni al nostre país, ni a la nostra ciutat. Garantir el sufragi actiu i passiu per a totes les persones és una urgència que cal resoldre, malgrat les limitacions que com a CUP trobem en els mecanismes de la democràcia representativa actual.
La iniciativa de Terrassa Sense Murs pretén posar en relleu aquests urgència. I evidenciar les desigualtats i la manca de drets civils i polítics de moltes persones migrades. Una manca de drets que no és més que una expressió del racisme institucional instaurat a l’estat espanyol. Les piulades a Twitter des del compte oficial de Renfe de la setmana passada, en les que animaven a fer fora els venedors ambulants, en són una bona mostra. O per què no parlar dels CiEs, existents a Barcelona mateix. O el racisme institucional a la Unió Europea: Una política migratòria inhumana a les fronteres, discursos obertament xenòfobs als govern italià i a l’austríac… D’aquí que el no-reconeixement del dret a vot és una més de les mostres de racisme institucional.
Ens cal un canvi legislatiu que permeti a qualsevol persona del nostre país votar a les eleccions. O presentar-se a llistes i ser votada. I per arribar a dit escenari, és necessari desvincular el dret a vot de l’assoliment de la nacionalitat. N’hi ha prou amb vincular-lo a la residència reconeguda mitjançant l’empadronament. És evident que excedeix les competències de l’Ajuntament de Terrassa, però no ens eximeix de tenir un paper actiu a l’hora de traslladar dites reivindicacions als òrgans competents.
Però no només hem de pressionar cap a dalt. Terrassa mateix pot agilitzar els tràmits de les 3.000 residents a la nostra ciutat amb dret a vot a les municipals. Ja que malgrat existir convenis internacionals que ho regulen, el dret a vot no és immediat sinó que demana uns tràmits previs. I és aquí on l’Ajuntament pot prendre un paper determinant, tot posant en marxa una campanya de difusió i comunicació entre les persones afectades. El consistori pot liderar (i ha de liderar) una política de facilitació de les tasques administratives que han de complir les nostres conciutadanes.
* L’autor és regidor de la CUP a l’Ajuntament de Terrassa
