L’any llangueix lentament. Ja som a menys de dos mesos per a Nadal. Fins fa ben pocs dies, encara veies algú -pel carrer- amb màniga curta. Ara, però, un dels nostres innombrables refranys ens ho diu ben clar: “Quan novembre ve, abriga’t bé”. És el que toca€ O bé “pel novembre, bones torrades, castanyes i bunyolades”. “Novembre enllà, agafa la manta i no la deixis anar.” El temps s’ha girat i de quina manera! Ja va bé, per altra banda, que el clima s’avingui a l’època de l’any que pertoca. No hi ha dret que els efectes del temut canvi climàtic facin estralls a tort i a dret, de cop i volta.
Som al punt on “novembre i els difunts, marxen tots junts”. Mai no he entès les riuades de gent que envaeixen els cementiris aquests dies. No fóra molt més normal recordar els éssers estimats sempre?
“De joves, ne moren molts però, de vells, no n’escapa cap.” La diada d’avui (Tots Sants) va molt lligada al binomi vida-mort. Ho fa, sobretot, mitjançant reminiscències antigues del cicle de la terra: després de l’abundor de les collites (a l’estiu), ve el repòs, la mort aparent de la natura€ No sense passar, abans, per un fantàstic esclat de coloraines quan la tardor cau sobre els nostres boscos.
El catolicisme ja fa més de mil anys que celebra aquesta festa. I tant avui com demà es pretén remarcar el lligam d’una vida més enllà de la terrenal. Prou sé que citar elements escatològics lliscarà fredament sobre el pensament de molta gent agnòstica.
De fet, l’actual Papa emèrit certificava que “és sant aquell que es deixa fascinar per la bellesa de Déu”. D’acord amb aquest principi, un hauria de fer per amotllar-se a criteris de bonesa/entrega envers tots els qui l’envolten.
No cal pas pensar exclusivament en la vida consagrada per optar a una vocació de sant. Tots els estats de vida permeten transformar i dedicar la pròpia vida a reptes de servei i justícia. Sense distinció.
Tornant a reflexions menys devotes, insisteixo en allò del “novembre ve, abriga’t bé”.
Ja tindrem ocasió -d’ací a deu dies- d’esperar el regal de l’estiuet de sant Martí. A banda que el propi costumari català ens convida a fer una darrera reflexió: “pel novembre, llaura i sembra”.
Va essent hora de fer-nos més humans i menys aborregats.
