Després de Barcelona (cap i casal de Catalunya), gairebé podem afirmar que Terrassa és la ciutat més poblada del principat. Sobretot des de la perspectiva que Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat estan tan enganxades que es poden considerar un sol conjunt. Els darrers anys, hem anat superant progressivament Sabadell i Badalona. Això, però, no ens ha atorgat suficients galons per a obtenir podi€
€Fins el punt d´assistir -fa pocs dies- a una enèsima presa de pèl. Que algú m’expliqui quin criteri s’ha emprat per a dictaminar que Sabadell i Sant Cugat són zona 2 i “naltros” zona 3. És ací on se m’ha acabat la poca paciència que tinc. No hi té res a dir el nostre consistori? I altres estaments com la Cambra de Comerç o la CECOT?
Després -encara que barregi naps i cols- contemplo estoicament com aquesta darrera institució convida el president Torra a presidir (el proppassat dimarts) “la Nit de l’Empresari”. És que tampoc no hi ha un sol industrial egarenc que vulgui ensenyar les dents per això? Potser, arran d’aquest acte social, hauria valgut la pena palesar el desencís col·lectiu de tots nosaltres per aquesta autèntica injustícia. Més encara: una barrabassada total i absoluta.
Li pregunto al conseller Damià Calvet com pot ésser que les dues cocapitals del Vallès occidental tinguin un tractament diferent. No m’ho puc creure. O tal vegada sí, si tibo irònicament del costumari popular€ Quan diu allò del “Terrassa, mala raça. Sabadell, bona pell. A Barcelona, són gitanos i, a Olesa, bona gent”. Hauré de pensar que ens fan beure a galet. Ens prenen el pèl. Ens afaiten i arrissen.
També hem d’empassar-nos -des que el món és món- de la cisalla del peatge de Les Fonts€ Mentre la carretera de Rubí és una ratera. Tot plegat sense obviar la “novel·la per entregues” del IV cinturó. Més d’un dels nostres polítics ens deuen considerar el “cul del planeta”. No ho puc interpretar de cap altra manera€ I no m’aconformo amb aquesta rebequeria. Exigeixo -“hic et nunc” i a la major urgència possible- endegar una forta protesta (farcida de pressió mediàtica) per a obtenir tan sols el què ens pertany. A dreta llei.
