Entrenar, xutar una pilota és “treballar”? Quan sento dir -a algun “trainer”- que els seus vailets han treballat molt bé, al·lucino. A més, sembla ben evident que la meva afirmació té prou pes específic com per aguantar-se per si mateixa. Imagino que em caurà alguna diatriba per mantenir-ho, però no penso capgirar ni un punt ni una coma.
Algú pensarà que no m’agrada el futbol, quan justament és tot el contrari. Tampoc no es tracta de fer de destraler, sinó d’ésser valent a l’hora de mantenir una opinió. Per molt controvertida que pugui semblar. Valoro el seu paper com a espectacle. Mantinc, de tota manera, que hi ha molta gent que mai no es qüestiona res. S’ho empassa tot, sense fer-se el més mínim plantejament previ. A partir d’ací, no m’estranya res. La fórmula del “futbol i braus”, explotada al màxim durant la dictadura, pren la màxima dimensió.
Treballar -per a mi- equival a produir i generar valor afegit. Generar quelcom que aporti creativitat i deixi alguna empremta social que transcendeixi. En la vessant professional, el futbol sovint és una vàlvula d’escapament on massa gent projecta les pròpies frustracions. Certament és un espectacle, però no pas al punt de certificar que es pot situar en la branca d’una professió. Els que tenen la possibilitat d’encabir-se en aquest entrellat -en una gran proporció- s’acostumen a la “dolce vita”. Són pocs els qui fan per allunyar-se d’aquest concepte. És per això que encara te’n trobes que, en penjar les botes, malviuen com una bala perduda.
Tampoc no és normal que, amb la forta connivència de les televisions, tot tendeixi al mercantilisme. Han convertit l’embolcall de l’esport en un circ, un xou i, fins i tot, un negoci pur i dur. Som arribats al punt que ben bé res no es pot veure sense el recurs del “pay per view”: partits (de futbol o bàsquet), motociclisme, fórmula 1, tennis… Al cap i a la fi, els grans beneficiaris de l’entrellat solen ésser quatre ninots de palla. I el més fotut de tot és que els marrecs que pul·lulen per la nostra societat els idealitzen.
S’arriben a creure que no cal que els eduquem en l’esforç. Copien modes tan absurdes dels seus ídols com tatuar-se… I ja no diguem la dels nois que es pengen una arracada.
