La primera cosa que vull aclarir per evitar controvèrsies estèrils és que he volgut escurçar el títol de l’article utilitzant el masculí sense intenció d’excloure la part femenina de la situació. És a dir que el títol real potser hauria d’haver estat "Ser pare i/o mare i fer de pare i/o de mare", però em semblava que era allargar massa la presentació i a més en el diari a on es publicarà sempre em recomanen enunciats curts. Que sapigueu que tot el que escriuré es pot atribuir d’igual manera als pares i a les mares sense cap diferència sexista ni interpretativa.
Sempre he pensat que el fet de ser pare (recordeu, o mare) és quelcom força infravalorat en tant que, si bé per conduir un cotxe necessitem aprovar una part teòrica i una de pràctica, per portar una persona al món (sigui plantant la llavor o fertilitzant-la durant nou mesos) queda subjecte a un moment de frenesí, en el millor del casos, i no hem de passar cap psicotècnic ni avaluació per saber si estem preparats per donar aquest pas. Ser pare (o mare) respon a una cadena d’esdeveniments seqüencials que finalment acaben en una benvinguda sovint molt desitjada, freqüentment volguda i de vegades assumida i ja està. En tots tres casos ser pare es redueix a una conjuminació orgànica de dues persones que en un moment donat prenen la decisió d’incorporar una altra vida humana en el nostre món. Vist d’aquesta manera pot semblar una qüestió un pèl freda, estrictament biològica i de barreja de fluids i processos que acabaran amb un nou fitxatge per a la nostra família i societat. Per tant la màgia no la trobem en el fet de ser pare, la veritable excepcionalitat de la circumstància rau en el compromís que adoptem quan decidim portar una criatura a l’univers terraqüi. Fer de pare ( i de mare) és un acte d’amor desinteressat, una vivència única i extraordinària, una responsabilitat material, emocional i social que implica una predisposició per donar sense que ens importi el rebre. Sovint escolto pares i mares que parlen de renúncies davant del fet d’haver tingut fills. La paraula ja m’ofèn. Ningú mai ens va obligar a tenir-los, l’única renúncia acceptada hagués estat abans de tenir-los, decidint renunciar a ser pare (o mare).
Si ens plantegem el temps que dediquem als nostres fills com una renúncia a aspectes de les nostres vides és que no hem entès res del valor únic de la paraula estimar. Fer de pare no vol dir renunciar a res i sí que vol dir compartir, atendre, conèixer, empènyer, ser, entendre, resoldre, sofrir, sentir, emocionar-nos, patir, riure, plorar, acceptar, exigir, negociar, educar, acompanyar, aconsellar, ajudar, aprendre, sorprendre’ns, lluitar, aportar, suggerir, limitar, potenciar, viure, saber, creure, dir, gaudir, vigilar… I finalment acceptar que ells han de fer la seva vida.
Fer de pare és una aventura trepidant i apassionant, plena de grans moments i d’estones més frustrants, ningú va dir que fos fàcil. Fer de pare o de mare acull l’expressió màxima de la relació entre les persones i no encabeix la paraula renúncia per enlloc perquè, tot i entenent que amb aquesta decisió la nostra vida es veurà modificada, aquesta pertorbació, l’hem de viure com un privilegi de la condició humana perquè allò que se sent per un fill és quelcom que no es pot explicar, s’ha de viure i s’ha de viure sense cap renúncia.
Una altra cosa diferent serà que molts pares i mares hagin sabut ser pares i mares (no és tan complicat) i no sàpiguen (és acceptat) o no vulguin (inacceptable) fer de pare i de mare. En el primer cas, el de la ignorància, disposem de moltes maneres d’intentar aprendre tot i que si em permeteu una llicència us diré que la norma bàsica és voler fer-ho, voler intentar-ho, voler ser pare (o mare). Les experiències viscudes em ratifiquen en el fet que qui ho intenta i s’esforça, amb més o menys dificultat, acaba per aconseguir-ho. No voler fer de pare o de mare o fer-ho amb la sensació de renúncia demostra una baixesa emotiva que et situa en la franja més inferior en la classificació dels éssers vius amb instint, cap animal deixa desprotegides les seves cries.
No necessitem tenir cap carnet que ens identifiqui com a bon pare o mal pare senzillament necessitem un comportament que ens dignifiqui en el fet de ser-ho.
* L’autor és coach educatiu i coach advance life
www.creixerjoancarles.com
