L’Adrià Fornés (Barcelona, 1979) viu amb satisfacció i amb una dedicació plena la responsabilitat de dirigir el Centre Cultural, un equipament al qual va arribar ara fa uns deu anys. Procedent de les exposicions artístiques i la música, Fornés es considera un nou consumidor de dansa, una disciplina que avui compta amb un pes molt específic en l’oferta d’aquest centre referent.
Li han dit mai que té mans de pianista?
Sí que m’ho deien, perquè tinc els dits llargs i prims… De fet, a mi m’agrada molt la música i n’he estudiat molts anys. Això vol dir que de petit, una hora abans d’anar a l’escola, sempre tocava el piano, a casa. I també havia cantat…
Tenia algun grup?
Sempre he escoltat música coral, grans peces corals… Jo vaig començar a cantar al Cor Jove de l’Orfeó Gracienc; i després també ho vaig fer al mateix Orfeó i a la Coral Cantiga.
Perquè vostè és de Barcelona…
Exacte. Sóc nascut al Guinardó, però visc a Gràcia des de fa uns dotze anys.
I com un barceloní de naixement arriba a ser el director del Centre Cultural Terrassa?
Jo vaig estudiar història i després vaig cursar un doctorat en història contemporània. Però aleshores me’n vaig adonar que a mi el que de debò m’interessava era l’art, les exposicions… De manera que em vaig matricular en un màster en gestió cultural, i després vaig crear una empresa d’elaboració, producció i itinerància d’exposicions.
Això amb quina edat?
Llavors tenia 25 anys. El fet és que vaig proposar al Centre Cultural de muntar una exposició sobre en Josep Maria Subirachs. I aleshores el director artístic de l’equipament, l’Eduard Vives, em va dir que la mostra li podia interessar, però que a més estaven buscant algú que substituís la persona que en aquell moment era el responsable de les exposicions.
I va iniciar una nova etapa…
Des del primer dia vaig veure que el Centre Cultural era un equipament fantàstic. Jo n’estic enamorat. Fa uns 10 anys que vaig començar a treballar-hi. Primer, com a responsable de l’àrea d’exposicions. Després ja com a director artístic, i ara com a director.
La seva família tenia relació amb el món de l’art o de la cultura, en general?
Bé, el meu pare era editor. Va fundar l’Editorial Mediterrània. I la meva mare era mestra de música. Havia fet la carrera de piano i de petita havia ballat. Precisament fa unes setmanes que va venir amb mi a veure “Carmina Burana”.
La dansa és precisament una gran aposta del Centre Cultural…
La dansa es realment molt maca. En realitat, el Centre Cultural fa una pila d’anys que té una temporada estable de dansa, però ara aquesta aposta s’ha reforçat, fent que l’equipament sigui la seu del Ballet de Catalunya, amb noves produccions, amb més funcions de cada companyia que ve… I les omplim de públic… Som un referent i això fa que la gent que viu a Barcelona, però que li agrada la dansa, estigui amb un ull mirant a Terrassa per veure què s’hi proposa. L’objectiu és superar els 10 mil espectadors a l’any només pel que fa a la dansa.
Quin espectacle destacaria dels que hi ha programats en aquest camp de la dansa?
Doncs el dia 27 d’octubre tindrem l’Scapino Ballet Rotterdam. Crec que és una oportunitat per veure una companyia de dansa neoclàssica contemporània. Diríem que és una proposta actual, però amb una tècnica clàssica i una orquestra holandesa, barroca, en directe. Resulta un espectacle completíssim i que recomano molt.
I de la resta de la programació, que en suggereix?
Per exemple, una exposició imprescindible, titulada “Cartografies 1”, del col·leccionista Josep Maria Civit, que inclou cinc-centes obres d’art contemporani d’abast internacional. Estarà al Centre Cultural durant cinc anys i en veurem tres exposicions cada any. Però és que, a més, ara s’ha inaugurat la mostra de la pintora Rosa Torres, la de l’Anna
Clariana…
Ser director del Centre Cultural li ocupa moltes hores al dia?
De vegades puc estar 20 dies seguits venint al Centre Cultural… A més, a l’equipament hi puc passar vuit hores, però al final la feina sempre te l’acabes emportant a casa, perquè hi pot haver un artista, per exemple, a qui només li vagi bé de parlar a les nits… De totes maneres, no m’importa gens. Tinc una feina que m’agrada i me’n sento afortunat.
Li queda temps per consumir cultura fora del seu lloc de treball?
Sempre he estat bastant consumidor de música i d’exposicions. Llavors, quan tinc un forat, sempre miro què hi ha al Palau Robert o al CaixaForum de Barcelona. També diria que sóc un nou consumidor de dansa. I no tan sols a Catalunya, ja que per exemple si viatjo, posem a París, m’agrada veure què passa al Ballet Garnier; o si vaig a Berlin, què fan a l’Òpera.
I de cinema, en mira molt?
Visc davant del cine Verdi, però la veritat és que mai he estat un gran consumidor de pel·lícules…
Segur que, per al que sempre troba temps, és per fer de pare…
Ho intento, sí… Jo tinc dos fills. Un nen de cinc anys i un altre, d’un any i mig. El cert és que espero amb ganes que creixin per poder anar a veure espectacles amb ells. Ara m’acompanyen al circ, potser a algun musical… Però de moment no puc anar gaire més enllà d’això. I sempre deixant-los al seu ritme. És a dir, no forçant-los que siguin consumidors d’allò que fa el pare, però sí anant-los introduint en tot aquest món per, si més no, veure com reaccionen. Els dos són curiosos, inquiets i molt divertits.