Fa dies que m’ he immunitzat. Dic això referint-me al drama de veure l’enrocament de la situació política. Fa massa temps que dura la broma. Alguns demostren tenir pa a l’ull. No pretenen altra cosa que fer-nos creure que ja som de viatge cap a Ítaca. Els polítics del Principat volen ignorar la dita del “no n’hi ha dos sense tres”. Dic això en veure l’obstinació malaltissa del president Quim Torra. Si més no perquè ja va tocar el rebre als governs Mas i Puigdemont. Ja cal que fili prim. Tinc la remota impressió -tant de bo que m’equivoqui- que ha comprat totes les paperetes de la rifa€ per ésser imputat. És ací que em permeto fer-li un humil suggeriment, després de reflexionar seriosament. Dic que som al mes d’en Pau Casals, per tres fets molt escaients i assenyalats:
€ Avui, fa vuitanta anys que aquest català i músic universal va dirigir la seva orquestra -al darrer concert a Espanya- quan les forces nacionals s’apropaven a Barcelona.
€ El proper dia 22, en farà quaranta-cinc que va morir€
€ I, el 24, quaranta-set de la seva proclama catalanista a l’Assemblea de l’ONU.
En aquesta conjuntura, amb uns polítics matussers i obcecats a vendre’ns fum, proposo la diminuta figura del mestre com a model. En una bona orquestra, ha de quadrar tot al mil·límetre. Que li ho preguntin al “mestre”! Enemic de la injustícia i la violència, amb la composició de l’oratori “El pessebre” volgué llançar -al món- un missatge d’entesa, pau, diàleg i germanor. Just el que ens manca.
Poc amant de sortir a les fotografies, crec que els tres darrers presidents de Catalunya no se li assemblen gens ni mica. Discret, crític, concret, exigent, lluitador i petit€, però ben parit. Per contra, cap ni una d’aquestes virtuts jalonaven la personalitat del nostre trio.
La manifestació del 10 de juliol de 2010 contra la retallada de l’Estatut representà un abans i un després. D’aleshores ençà, tot és ancorat en l’enquistament de quatre xerrameques. Sense un nord objectiu i assolible en un temps raonable. Per poder “veure despuntar el major lluminar” ens/els cal seny. Ara per ara, brilla per la seva absència. Que en Pau hi doni un cop de mà! Fa molta, molta falta.
