En Manolo Vázquez Montalbán va morir -tal dia com avui- fa quinze anys. Tornava d’Austràlia, on acabava de fer algunes conferències. Fou en una escala a Bangkok, on va perdre la vida, després d’indisposar-se. Novel·lista, periodista i assagista prolífic, potser una gran majoria de gent el recorda per les seves novel·les -a TV- protagonitzades pel detectiu Pepe Carvalho. Un atípic detectiu privat, les aventures del qual servien per criticar el seu entorn polític. A hores d’ara, aniria bé que algú n’agafés el relleu. De fet, tal com pinta tot, sembla que siguem a Can Seixanta. O no?
Recordo la primera obra d’en Manolo. Duia per títol el mateix que he triat per a aquesta columna diària. Publicada l’any 1971, l’havia escrit mentre estava empresonat pel règim franquista. Era un compendi del món dels mass-media. Entre d’altres, versava sobre els grans lobbies del sector, la forta desigualtat entre agències/mitjans de comunicació i els sistemes de repressió del poder polític per silenciar veus discordants. Gairebé mig segle després, segueix essent un tractat imprescindible per a qualsevol estudiant de periodisme.
Dos anys després, jo mateix començava a fer la carrera universitària de Ciències de la Informació (a la UAB de Bellaterra) i em va impactar profundament. No negaré -ans al contrari- que ell sempre va ésser i mai no ha deixat d’ésser un dels meus màxims ídols. L’admiro.
Vázquez Montalbán era molt positiu. Li agradava la bona cuina i la gresca amb els amics. Alhora, fustigava -de manera punyent, amb un to sorneguer i sovint provocant- les injustícies socials i la nul·la qualitat democràtica del règim polític existent. Sense cap mena d’embuts€ Com a escriptor, tenia un estil que em recordava el d’un bon cuiner que sap emplatar fantàsticament els seus ingredients. Mai no va tenir por d’ésser fidel al propi ideari. No es plegava al criteri fàcil dels qui volen nedar i guardar la roba. Després d’uns inicis en àmbits falangistes, va marcar la pròpia línia a Tele/eXpres i, sobretot, a les revistes Triunfo, Por favor i Interviú€
Sens dubte, entenc que hauria d’ésser un molt bon referent per a certs periodistes actuals, que tan sols se senten preocupats pel “share”. Quina pena!
