Nascut a Ascó, Ramon Sans va arribar a Terrassa amb 15 anys per estudiar, més tard es va casar amb una terrassenca i es va quedar. Ha exercit la docència durant 43 anys, a l’Escola d’Enginyeria de Terrassa i a la UPC. Fa uns trenta anys va descobrir el bridge, un joc de cartes “on es pot guanyar fins i tot amb cartes dolentes”. Al novembre n’impartirà un taller.
Quant de temps fa que juga a bridge?
Aproximadament, uns trenta anys.
Què el va atreure d’aquest joc?
El bridge és un joc que et pot enganxar encara que no hagis jugat mai a cartes. És un joc social molt interessant i es diferencia d’altres jocs de cartes en el fet que no es juga per diners i sobretot que pots guanyar sense tenir sort.
Però sempre va bé tenir bones cartes, oi?
Al bridge es pot guanyar sense tenir bones cartes perquè totes les parelles juguen les mateixes cartes. És un joc d’estratègia. És com a la vida professional: has d’assumir riscos i ser capaç de canviar d’estratègia si la cosa no surt com havies previst.
Què cal tenir per ser un bon jugador?
Habilitats de càlcul mental, molta capacitat de concentració perquè cada partida dura unes tres hores i has d’estar atent, no et pots distreure, i també memòria per recordar les cartes que han sortit. És bo per a la gent gran, hi ha metges que el recomanen, perquè exercita la memòria. De fet, a Catalunya la majoria dels jugadors, ben bé el noranta per cent, són gent gran. També hi ha campionats de júniors però els jugadors joves són pocs.
A Terrassa on juguen?
Al Club Egara. Abans també s’hi jugava a l’Atlètic i al Terrassa. A l’Egara, hi juguem cada dijous i dissabte. Si vols, et pots fer soci només per jugar a bridge i surt molt bé de preu. És un ambient molt agradable, tots ens coneixem i celebrem aniversaris, fem berenars i sopars de final de temporada. La pega és que, com que tots som grans, cada cop hem d’anar més sovint a portar flors al cementiri.
Vostè juga sempre amb la mateixa parella?
Sí. És important estar ben compenetrats i entendre’s bé. De fet, bridge vol dir pont i és un pont entre dos companys. El que no està permès és que la parella utilitzi codis privats sense avisar els altres. Això està penalitzat. Però perquè el bridge sigui divertit de debò el millor és jugar per equips, amb quatre o cinc taules com a mínim.
Vostè participa en campionats?
De vegades. Actualment participo en un Open de parelles organitzat per l’Associació Catalana de Bridge a Barcelona. Es juga en clubs privats i hi ha diverses categories.
Suposo que en funció de si els jugadors són més o menys experts.
Exacte. No pots pas posar uns principiants a jugar contra uns veterans.
Recorda el primer campionat?
Una vegada, fa molts anys, quan començava a jugar, vaig participar en un campionat per equips. Els quatre de l’equip terrassenc estàvem molt contents perquè ens pensàvem que ho havíem fet molt bé i va resultar que no havíem sumat cap punt.
Ara, en canvi, en sap prou per impartir tallers.
Serà un taller de vuit hores, repartides en quatre dies, els dimecres de novembre. Està organitzat per l’associació ACTES.
Amb vuit hores n’hi ha prou per aprendre’n?
En vuit, deu hores, pots aprendre les regles bàsiques. Després has de practicar, aplicant tot el que has après però sense voler inventar res. Quan ja domines el joc, després de molta pràctica, aleshores sí que pots intentar millorar. És com a la vida.
És la primera vegada que imparteix un curs de bridge?
És el primer any que faré aquest taller però, en la meva època de professor, quan van aparèixer els crèdits de lliure elecció vaig tenir la idea de posar una assignatura de bridge a la UPC perquè és un joc que permet desenvolupar les habilitats i capacitats de les persones. Va ser la primera vegada que es feia a la UPC i, de fet, a l’Estat espanyol. Més tard, també el van introduir a Barcelona i Bellaterra.
Com va funcionar?
Els estudiants ho feien per omplir crèdits. Aquí poca gent juga a bridge. Als països nòrdics, en canvi, a les escoles ensenyen la modalitat de minibridge.
Quants anys es va dedicar a la docència?
43 anys, fins que em vaig jubilar. He estat catedràtic d’Escola Universitària a l’Escola d’Enginyers de Terrassa i vicerector de la UPC, a més de delegat sindical de la UGT. Vaig presidir la comissió de seguiment del codi ètic a nivell espanyol.
Quines matèries impartia?
La meva especialitat era la gestió ambiental, la investigació en temes de residus municipals i la gestió del risc del transport de les matèries perilloses.
Haver nascut en un municipi tan “nuclear” com Ascó va influir en l’elecció de l’especialitat?
Jo, de fet, em vaig doctorar en Enginyeria Química. Vaig arribar a Terrassa amb 15 anys per estudiar a l’Escola d’Enginyers Industrials.
I es va quedar. Es va casar amb una terrassenca?
Sí. Ja tenim sis néts. Tanmateix, a Ascó, hi torno tot sovint. Fins i tot una vegada em van oferir una feina en una de les centrals nuclears però a mi m’agrada ensenyar i vaig preferir continuar exercint la docència. Sí que he fet conferències sobre els riscos dels magatzems temporals centralitzats de residus nuclears.
