De què serveix una filosofia que mai no ha inquietat, pertorbat, neguitejat ningú? Hi va haver uns pensadors/actors que es proposaren amb la paraula i l’acció precisament inquietar, sacsejar les consciències. Foren els cínics de la Grècia clàssica, el representant més afamat dels quals fou Diògenes (s. IV a.C.).
El cinisme antic és crítica de la cultura: els diners, la fama, el politeisme, els convencionalismes socials, l’afecció a les coses banals. Les institucions polítiques i socials conformen les voluntats dels individus i configuren les seves accions segons uns cànons predeterminats i d’aquesta faiçó sotmeten l’individu. A aquesta submissió respon el cínic amb la seva moral de resistència. No fuig, surt a la plaça pública i defensa un mode de vida asocial, l’antipolítica. Aquesta consta de tres eines: la paraula, el gest i l’exemple.
Amb la paraula sacsegen les consciències, denuncien implacablement l’ordre existent i fan una crítica radical de la societat del seu temps tot i emprant la xanxa, la ironia, el sarcasme, la sàtira i la insolència. Res és més pertorbador que l’humor mitjançant la fina ironia o el sarcasme ferotge. A més de la paraula, el cínic amb el gest actua, provoca, és insolent; fa actes extravagants per tal de causar en els interlocutors/espectadors un trasbals emocional que afecti pregonament la seva manera habitual de pensar i actuar. Els cínics, abnegats defensors del "no" a la vida social, a l’educació, al saber dogmàtic, a la religió, a totes les convencions, prengueren un camí singular: el seu estil de vida exemplar. Ells exemplifiquen l’estil de vida basat en l’esforç personal que s’ha d’exercitar constantment per tal de superar les adversitats: l’autarquia, és a dir, l’autosuficiència, la llibertat, l’alliberament de tot lligam intern i extern. El missatge de Diògenes no és tant la paraula com la seva vida. El seu estil de vida fou auster, coherent, disciplinat, subjecte només a les normes autoimposades, íntegre, recte.
Amb el temps, però, el cinisme patí una metamorfosi que canvià el seu sentit i els seus protagonistes: de l’acció desafiadora i rebel del cinisme grec es passà a l’actitud radicalment defensora de l’ordre vigent. Què succeí? Afirma el filòsof Peter Sloterdijk a la "Crítica de la razón cínica" que el cinisme que mitjançant la ironia desafiava el poder es transformà en expressió de la prepotència dels poderosos. A l’actualitat la societat està governada pel cinisme dels qui ho tenen tot, ocupen llocs privilegiats, són teixidors de mentides, han fet, fan i continuen fent actes corruptes amb manifest desvergonyiment. Qui són avui els cínics? Els polítics que prometen, però sense cap intenció d’acomplir les promeses, polítics que, a més de no acomplir-les, afirmen més tard que només comprometen qui les creu, economistes al servei del poder, la falsa transparència en els diferents àmbits polítics, econòmics, socials i culturals, els creadors de notícies falses envernissades com a veres, l’aparença de justícia igual per a tots, la hipocresia de molts ciutadans crítics amb la corrupció, però votants de partits corruptes, la reiterada invocació a l’ètica per part dels polítics quan és precisament la política la que ha exclòs l’ètica del seu espai. El polític vol obtenir el poder i mantenir-s’hi. Per la qual cosa tots els mitjans són bons. És l’art, inspirat en Maquiavel, de fer fora l’ètica i reduir la política a relacions de força. Des d’aquest punt de vista la mentida atorga una arma eficaç. El cinisme actual dels poderosos és ben patent: manifesten públicament que la política existeix per servir els individus, però, en realitat, la fan servir com a "conflicte d’interessos disfressat de lluita de principis, com a maneig dels interessos públics en profit privat" (Ambrose Bierce).
Els cínics d’ahir es dedicaven a treure les màscares dels poderosos; els cínics d’avui, seguint Maquiavel, defensor de l’engany i l’aparença, van permanentment amb màscares, mentides prefabricades, com un teatre on els personatges, els vestits i l’escenari són inventats.
* L’autor és filòsof
