No acostumo a anar amb por pel carrer, em sento afortunat, tot i això, les males mirades i les cares de desaprovació són un habitual. Per dins sé que en realitat no necessito, que no necessitem, l’aprovació de ningú per donar la mà a algú, estimar o ser i fer el que vulguem.
Però cada mirada de desaprovació, de fàstic contingut o d’odi és una batalla en la qual em sento responsable lluitar.
Cal fer-ho pels que ho han donat tot, perquè ara donar la mà, en la majoria de casos, només costi el preu d’una mala mirada. Pels presents que estem en peu de guerra i cal fer-ho pels que vindran, perquè estimar, viure amb orgull o simplement ser un mateix no sigui una batalla i es pugui fer amb normalitat i naturalitat sense haver d’esperar la sentència d’un judici col·lectiu basat en el supremacisme cisheterosexual d’alguns.
I és que resulta que l’altre dia anava pel carrer, amb la pressa habitual, i en un moment determinat em criden des de la finestra baixada d’un cotxe amb un fàstic gens contingut: “Vigila con el aceite”. Quan reacciones i t’adones que aquell comentari no anava amb cap altra intenció que la de ferir l’orgull i la llibertat personal, de ser jo mateix, et quedes sense paraules, potser derivades de la ingenuïtat de pensar que al 2018 això no pot passar. No em dóna la gana haver d’estar en tensió constant pel sol fet de ser. No em dóna la gana haver de viure tancat, aïllat de mi mateix. No tens cap dret a mirar-me malament per anar agafat de l’espatlla d’algú que sigui del mateix sexe que jo i tampoc tens cap dret a fer comentaris despectius si li faig un petó.
Poques coses sabré però una la tinc ben clara: queda molta feina per fer encara. La batalla, cal seguir-la lluitant, trencar prejudicis i poder enterrar els armaris per poder fer dia a dia la vida més fàcil de tots aquells que escollim ser i viure com vulguem.
A aquell que deia allò de “vigila con el aceite”, als de les males mirades i als agressors, dir-los que gràcies a tots aquells que han lluitat abans ara continuaré, continuarem, amb el cap ben alt, forts, ferms i alçats!
Seguim visibilitzant la lluita, les institucions han de ser al nostre costat com a garants de les nostres llibertats i desplegar realment la llei 11/2014. Toca continuar sent el que som: persones lliures en una terra lliure. Lliures de ser, lliures d’estimar!
* L’autor és portaveu d’LGTBIQ+ Esquerra Terrassa
