Tal dia com avui, l’any 1226, moria -al mateix Assís, on també havia nascut- aquest sant tan estimat de tothom. Entre d’altres, fou el fundador de l’orde franciscà i del de les Germanes Clarisses.
Compromès fortament amb l’entorn social, renuncià al seu estatus econòmic privilegiat. Essent el seu pare un comerciant benestant, abraçà la pobresa i l’austeritat per amor als principis evangèlics. En aquest sentit, era plenament conscient que l’ensenyament que volia transmetre l’havia de viure en plenitud. D’altra manera, tot esdevenia pura comèdia. Aquest principi, a hores d’ara, hi ha molta gent de la claca política i religiosa que potser demostren no tenir-lo massa clar.
Home de principis senzills, insistia que “sempre cal encetar allò que és necessari. Tot seguit, el que és possible. I, sense que un mateix se n’adoni, estarà fent l’impossible”. Pel que fa a la seva visió de la mort, el seu pragmatisme el duia a predicar que “quan abandonem aquesta terra, no ens podrem endur res del que hem rebut. Tan sols, allò que hem donat”. Remarcant aquest contingut, no puc per menys de dur-me al cap els noms d’un seguit de polítics actuals, emmerdats en la brutícia de la corrupció. Si aquest sant visqués actualment, els fustigaria fortament, a l’extrem d’enrogir-los.
Tot i que sembli un contrasentit, és donant que rebem. És oblidant-se d’un mateix que un es troba. Malgrat que sovint ens volem entestar a donar consells absurds, allò que duem a terme pot ésser l’únic sermó que algunes persones arribin a sentir avui.
Hauríem de fer-nos més pragmàtics. No parlo només dels creients. Àdhuc ho trasllado als agnòstics. Com propugnava ell, des de la pròpia inutilitat “cal lluitar per assolir la serenor d’acceptar les coses inevitables. Alhora, el valor d’intentar canviar les que puguem i la saviesa de saber distingir les unes de les altres”. Heus ací uns principis filosòfics simples i fàcils a l’ abast de tothom.
Francesc mantenia que “necessitava poques coses. I les poques que necessitava les necessitava poc”. Un joc de paraules que ve a ésser el mateix que dir que “amb un sol raig de sol, n’hi ha prou per foragitar un munt d’ombres”. Tant de bo que ens aporti algun criteri!
