Si agafem les últimes estadístiques d’esperança de vida de les persones veurem que 43.624.800 (83 anys) són els minuts que tots tenim, si les coses funcionen més o menys bé, per tal de dedicar-nos a gaudir de les nostres coses. D’aquesta quantitat de minuts 14.541.600 els dediquem a treballar, en el millor dels casos, i uns altres 14.541.600, a descansar. Això vol dir que només ens quedaran 14.541.600 minuts per fer aquelles coses que realment utilitzem per gaudir de situacions que ens vénen de gust. Si d’aquests, 2.181.240 minuts els gastem en la necessitat de parar per menjar i uns altres 2.181.240 són utilitzats per atendre obligacions i responsabilitats del dia a dia, diríem que només podem fruir de 10.179.120 minuts per fer allò que se’ns passi per la patata i que ens faci feliços. És a dir que de 43.624.800 minuts que tenim per gastar només una quarta part d’aquesta milionada de minuts serà per fer allò que no suposi una obligació biofísica o social. Ara la pregunta seria: què estem esperant? No som conscients del poc de vida útil (entenent per vida útil allò que ens fa feliços) que tenim. No som conscients que la diferència entre viure i morir és d’un segon i no som conscients que com no ens espavilem tindrem una vida de merda només dedicada a coses que no s’acosten al fet de sentir-nos vius, vius de veritat. Volem acumular béns i riqueses, ens emprenyem per les coses que ens envolten, ens barallem, lluitem i ens obsessionem amb tot allò que té a veure amb els 33.445.680 minuts que ens roben el temps de ser feliços. Ens passem tota aquesta colla de minuts immersos en una voràgine d’episodis que tot i necessaris per a la vida no acostumen a atorgar-nos cap altre privilegi que anar passant per aquí d’aquella manera (sobrevivint). El que realment ens fa ser profundament humans és la qualitat que donem al temps que se’ns dóna per tenir una certa llibertat d’acció. Anar a treballar, menjar, dormir i ocupar-nos de les coses quotidianes no és cap mèrit vital, el fet de viure imposa que ens obliguem a fer amb el nostre excedent de temps coses que ens fan esprémer la vida al màxim, des del saló de casa fins al pic de la muntanya més alta del món, però garantint que allò que decidim fer respon a les més estrictes llibertats emocionals del nostre interior. Ja tenim prou barreres que ens encrosten a la cotilla de la vida, alliberem-nos de tots els lligams.
Deu milions de minuts és una misèria de camí, és molt curt per tal de recorre’l pensant o sentint d’una manera preocupada. Exigim-nos a nosaltres mateixos una mica de dignitat emocional, obliguem-nos a saber què volem fer en aquesta durada de temps de què disposem per tenir sensació de "faig el que vull".
Un gran "filòsof de la vida" (Charles Chaplin) deia: " Tots som aficionats. La vida és tan curta que no dóna per a més" i és ben veritat. No hi ha professionals del fet de viure només hi ha persones lliures i per a mi intel·ligents que són conscients de la veritable mesura que ens proporciona, una mesura curta i ràpida en el seu avenç, sense retorn i sense possibilitat de ser recuperada. L’amic Chaplin sentenciava: "La vida és una obra de teatre que no permet assajos; per això canta, riu, balla, plora i viu intensament cada moment de la teva vida… Abans que el teló baixi i l’obra acabi sense aplaudiments". I això que sembla tan lògic i tan fàcil d’entendre es converteix en una llosa a l’hora de trobar la manera de posar-ho en funcionament. Jo, fent cas d’aquesta seqüència aritmètica, he comptat que si tot rutlla amb una certa normalitat puc disposar de 3.645.000 minuts per gaudir abans del dia del judici final, doncs si em permeteu marxo a caminar per la muntanya, no vagi a ser que…
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
