A què es deu la sensació de relaxació i benestar que sentim quan ens trobem immersos enmig del bosc, allunyats de la ciutat, en plena comunió amb la natura? Tenir cura del jardí pot esdevenir un bàlsam per tal de vèncer, o si més no, per millorar els símptomes d’una depressió o d’un procés de dol? De quina manera pot ajudar el fet de cultivar un hort a les persones que tenen una malaltia mental severa com l’esquizofrènia?
Tots aquests són aspectes que estudia l’anomenada teràpia hortícola, una disciplina que analitza quins processos es produeixen en el cervell de les persones quan interactuen amb la natura. Aquest terme, el de teràpia hortícola, va ser encunyat per l’Associació de Terapeutes Ocupacionals d’Anglaterra l’any 1934 i, en un sentit ampli, cerca els beneficis que els horts i els jardins tenen capacitat d’atorgar a la salut i al benestar de qualsevol persona. I d’una manera molt especial, d’aquells usuaris que conviuen amb una malaltia mental o passen per una situació compromesa de la seva vida.
Una aplicació sanitària
De fet, abans de l’any 1934, la teràpia hortícola ja s’emprava a hospitals dels Estats Units per formar el personal sanitari, a fi que aquest desenvolupés després activitats de jardineria amb pacients que tenien algun tipus de discapacitat intel·lectual.
A Espanya, la teràpia hortícola està més enfocada al cultiu dels horts que a les virtuts que suposa fer tasques de jardineria, que és com la disciplina s’entén més als països nòrdics.
A la nostra ciutat mateix trobem alguns exemples d’aquesta pràctica. Al Servei de Rehabilitació Comunitària de Terrassa, pertanyent al CST i situat al carrer de Martí Díez, a Ca n’Aurell, compten amb un hort que té finalitats terapèutiques. “Al servei atenem persones amb una malaltia mental severa; el 85 per cent d’elles pateixen esquizofrènia, però també n’hi ha amb trastorns bipolars, depressions majors…”, detalla la Gemma Garrido, psicòloga clínica i coordinadora del servei.
Elles són les destinatàries de l’activitat d’horticultura, que fan cada dia. “Aquest any hem arribat a tenir un tomàquet que pesava 1 quilo i 100 grams!”, exclama. “La idea és que els usuaris aprenguin com s’ha d’organitzar un hort, quins estris s’hi empren, quins vegetals es planten a cada època de l’any… Això els aporta beneficis a una escala cognitiva, reforçats perquè “si desenvolupen una activitat que els agrada, la seva atenció sobre aquesta es manté”.
Més autoestima
Les hortalisses, les plantes aromàtiques i algunes flors comparteixen aquest espai terapèutic. Segons Garrido, científicament s’ha comprovat que pacients amb problemes de salut mental obtenen millores en el seu estat quan habitualment conreen la terra.
“Hi ha estudis que indiquen que persones amb esquizofrènia, després d’entre 10 i 24 sessions d’horticultura, milloren la seva autoestima, entre altres aspectes lligats a la malaltia”, apunta.
Merche Nivela, terapeuta ocupacional del mateix Servei de Rehabilitació Comunitària de Terrassa, apunta altres avantatges que els horts presenten per a qui té una dificultat de salut mental.
“L’hort inclou beneficis inherents a la relació entre persones, ja que es treballa en grup; també comporta beneficis sensorials, perquè ens proporciona colors, olors, sabors i textures diferents; i creativitat, pel fet de treballar amb les mans”, especifica.
Menys cortisol salival
L’especialista precisa que tothom es pot beneficiar dels avantatges que té conrear un hort, però que en el cas de les persones amb una malaltia mental, aquestes virtuts resulten encara més evidents.
Segons indica la Gemma Garrido, coordinadora del Servei de Rehabilitació Comunitària de Terrassa, “tots tenim un indicador de l’estrès, que és el cortisol salival (una hormona els nivells de la qual augmenten quan ens trobem en una situació continuada de tensió)”.
Garrido assenyala que “s’ha demostrat com, mitjançant la pràctica de l’horticultura, el cortisol salival, aquest indicador de l’estrès, disminueix, i en conseqüència també baixa la pressió arterial i la freqüència cardíaca”.
D’altra banda, la psicòloga clínica afirma que també s’ha comprovat l’eficiència de la teràpia hortícola en nens amb problemes d’adaptació escolar.
La “biofília”, una explicació
Inma Peña Fuciños, terapeuta hortícola de professió, introdueix un concepte que defineix la sensació relaxant que tenim en estar a l’hort, el jardí o en contacte amb la natura en general. És el de “biofília”. Per a Fuciños, “la biofilia és l’afinitat innata que tots sentim biològicament cap a la natura, ja que l’ésser humà se sent connectat de per si amb el medi natural”.
L’especialista detalla que recents investigacions han constatat com les ones cerebrals (és a dir, l’activitat elèctrica del nostre cervell) “disminueixen si estem a la natura i augmenten quan ens trobem en un entorn urbà, cosa que explica el major benestar que sentim quan som al bosc”.
A banda, l’especialista amplia el ventall dels possibles destinataris de la teràpia hortícola. “No tan sols resulta útil per a les persones amb una discapacitat intel·lectual o amb mobilitat reduïda, sinó també per a qui passa per una situació vital que comprometi el seu benestar, com pot ser un dol o un divorci”, considera.
Horticultura terapèutica
Això sí, per a Peña Fuciños existeixen una sèrie de pautes que cal seguir a l’hora de posar en pràctica l’anomenada teràpia hortícola: “La idea és estudiar les necessitats de cada usuari i fixar uns objectius per a cadascun d’ells, veure com els poden aconseguir i després avaluar-ne els resultats”.
Si no existeix tot aquest treball de planificació, Peña Fuciños no parla ja de “teràpia hortícola”, sinó d’horticultura terapèutica. És a dir, de la gratificació que sent qualsevol persona quan treballa un hort, però per a la qual l’horticultura no és un tractament que li hagin prescrit. En qualsevol cas, per a moltes persones, l’hort representa un parèntesi de pau entre les preocupacions diàries i té un efecte positiu, i sembla que explicable, sobre la seva salut.
