Fa vuit dies, justament, commemoràvem el Dia Mundial de l’Alzheimer. Sovint penso que algunes celebracions d’aquesta índole equivalen a la dita del “molt soroll per no res”. Tot i que la comparança és agosarada, com va passar l’endemà (Dia Mundial sense Cotxes). En ambdós casos, “juguem” amb la salut de les persones: el primer per una patologia neurològica i, en l’altre, perquè això de no contaminar deu ésser una quimera.
Dit això, em preocupa l’actitud empresarial en un exemple que trec de la premsa d’aquest estiu. Parlo de na Magda, exempleada de Caixa Sabadell. Duia 15 anys treballant a l’entitat -sempre a prop de Palafrugell, el seu poble- quan demanà una excedència. Volia dedicar-se al seu pare, malalt de ronyó. Passats tres anys, el BBVA (que s’havia subrogat UNNIM) podia recuperar excedents. Ningú no li va trucar, però tampoc no era moment per plantejar-s’ho. Finalment, el pare es va morir.
Quan va plantejar retornar-hi, tenia un nou problema: la mare amb Alzheimer. Però el banc es va entestar a oferir-li l’única alternativa de Melilla. Arribà a mirar residències geriàtriques allí. Àdhuc, estudià preus de vols, essent tot plegat massa espinós. Parlà amb Déu i sa mare -com es diu vulgarment- i se la van “rifar”. Ara, doncs, amb 51 anys, ha passat a engrandir les xifres d’atur, després d’ésser indemnitzada€ Qui la contractarà? Ho té més que magre.
Fins ací, els fets. Deixo a la valoració de cada lector l’ètica laboral del BBVA. No em voldria, tanmateix, quedar ací. Entenc que, amb un bri de bona voluntat i harmonia, el problema s’hauria pogut enfocar d’altra forma.
Fa pocs dies, veia una senyora amb una brusa amb una inscripció en anglès. Deia “less is more”. Ella em va dir que ignorava la traducció. En dir-li que equivalia a “menys és més”, vaig pensar en la Magda. Tindrà menys diners, menys possibilitats de treballar€ Però ha sortit amb el cap ben alt, donant una lliçó de “savoir faire” als responsables del departament de RR.HH. De ben segur que, amb molts estudis -i potser màsters i tot-, no tenen ni idea del que arriba a ésser allò que es coneix per “conciliació laboral”. Que s’ho facin mirar!
