Algunes persones de ciutadania francesa i de llengua bretona s’han trobat en els darrers anys que la legislació vigent del seu propi país els impedeix inscriure al Registre Civil les seves criatures amb noms com Prijañ, Frañseza o Derc’hen, i cognoms com Ronarc’h, Le Noac’h o Gwioñvarc’h. I els ha estat impossible perquè el funcionari responsable de realitzar la inscripció els ha advertit que la lletra “ñ” y el trígraf “c’h”, propis de l’alfabet bretó, no són reconeguts pel Ministeri de Justícia francès, que en una circular de 2014 remunta els arguments per justificar aquest rebuig a una llei de 1794.
De la mateixa manera i per idèntica raó a persones de cultura i llengua basques els ha estat impossible inscriure les seves criatures amb noms com podrien ser Iñigo o Ermiñe, i cognoms com Endañeta, Abendaño o Garoña.
I fins i tot sembla que es va negar la inscripció amb el nom de Martí a un nen de família catalana perquè la vocal “i” en francès no pot portar mai el diacrític o accent gràfic que en català indica una pronúncia tònica i aguda.
La contraproposta per part de l’administració francesa als pares ha consistit a inscriure’ls suprimint la vírgula sobre la “ñ”, l’apòstrof de la “c’h” i l’accent gràfic de la “i” d’aquests noms i cognoms propis d’idiomes tan autòctons dels territoris que formen França com el propi idioma francès.
En fi, per entendre’ns, aquesta situació aplicada al context espanyol es plasmaria en la prohibició d’inscriure un nen amb el nom de Llorenç o el de Sebastià i una nena amb el nom d’Estel·la, i en la proposta absurda de fer-ho com a Llorens i Sebastiá, i en el cas de la noia com a Estela o Estella, per exemple.
Bé, aquesta és l’actitud rotundament centralista -fins i tot en un tema que podríem considerar menor, més enllà de l’àmbit familiar- d’un dels grans estats de l’Europa que segons les fantasies d’alguns havia de mirar amb complicitat i simpatia la causa independentista catalana o que ja estava plantant cara a l’obstinació constitucionalista dels principals partits polítics espanyols.
Què podia esperar l’independentisme català d’una Europa que tan sols dóna suport a la creació de nous estats quan s’ha tractat de destruir-ne d’altres, a fi d’aconseguir determinats objectius geoestratègics i econòmics? Aquest seria el cas de la desintegració de Iugoslàvia, un Estat que, a diferència de Rússia i els seus satèl·lits, recordem-ho, tot i declarar-se i ser socialista, va gaudir durant dècades d’una economia forta amb un sistema productiu autogestionari -fins a la crisi mundial del petroli (1973)-, que estava constituït per una estructura federal (sis repúbliques i dues regions autònomes) i tenia un projecte confederalista, i que a més era un dels líders del moviment de països no-alineats (que no equidistants, eh!). En fi, amb aquest perfil sens dubte resultava imprescindible que, per afavorir els interessos del capitalisme, Europa i els EUA no tan sols donessin suport a la confrontació entre els diversos nacionalismes presents en aquell Estat, sinó que atiessin la discòrdia fins a l’exacerbació: calia acabar com fos amb Iugoslàvia.
No crec que aquella situació sigui extrapolable al context d’Espanya i Catalunya… Així que si els independentistes volen assolir el seu objectiu caldrà que d’entrada es deixin d’optimismes ingenus respecte al paper que pot desenvolupar Europa i que confiïn exclusivament en la seva força. Però, quan parlo de força, no penso en allò del «pit i collons!» dels molt mascles o en l’escopir verí pels ullals dels garlaires i impotents o en la repetició extenuant de rituals i símbols fins a buidar-los de la seva capacitat comunicativa, sinó en la qualitat a què es referia el savi xinès Zhuangzi quan va dir: “La victòria s’assoleix quan abans de començar la batalla ja s’ha guanyat la guerra”. Aquesta qualitat és la intel·ligència!
El mateix consell és aplicable als qui pretenguin guanyar la guerra des del bàndol unionista. Menys testosterona, menys bilis, menys litúrgies rutinàries i més intel·ligència.
I si, a l’ús de la intel·ligència tots plegats afegissin l’ús de la raó, potser ens podríem estalviar anar a la “guerra”…
