“Els homes havien emigrat des d’Orient”, ens narra el llibre del “Gènesi” en el passatge sobre la Torre de Babel, i s’havien establert en una plana a la regió de Senaar. Iahvé, en veure que tots formaven un sol poble, parlaven una mateixa llengua i construïen una torre altíssima, pensà que això era el començament de la possibilitat dels homes d’aconseguir allò que es proposessin. Va decidir, aleshores, confondre el llenguatge per tal que no s’entenguessin els uns amb els altres i crear així la discòrdia entre ells. Aquest episodi exemplifica la relació entre els homes i el poder. Parlar, dialogar, conversar, entendre’ns ens uneix, ens fa rebels, perillosos, subversius i, com temia Iahvé, la unió i l’entesa ens capaciten per assolir el que ens proposem.
Que important que és la paraula! És ella un instrument de civilització. En la paraula mesurada i intel·ligent té el crit el seu pitjor enemic. El crit desmesura el llenguatge, el treu del pacífic to de la parla normal i el dirigeix vers el soroll histèric, els sons estridents i la confusió. La paraula és vincle, trencament el crit. Una cosa semblant a la Torre de Babel esdevé en les tertúlies, sobretot televisives, quan són emprades pels mitjans de comunicació com una eina de propaganda ideològica. Les tertúlies no són un invent d’avui. Existeixen al nostre Estat des del segle XVII sota el regnat de Felip IV. Els aristòcrates es reunien per comentar les obres de Tertulià (s. III), considerat un dels pares de l’Església, gran orador i polemista. Aquelles reunions s’anomenaren “tertúlies” i els assistents, “tertulians”. La paraula tertúlia s’emprà després per referir-se a tot tipus de reunions amb la finalitat de conversar sobre un tema. A Europa també existiren institucions semblants a la “tertúlia” com , per exemple, els “salons” a França, dirigits per una dona de l’aristocràcia, o els “clubs” a Anglaterra.
La tertúlia era una eina educativa. Reflectia el pensament crític i la tolerància envers les opinions dels altres tertulians i era també un mitjà d’enriquiment cultural dels assistents. Són les nostres tertúlies una crítica i tolerant conversació intel·ligent? Si els tertulians parlen sobre tots el temes de l’actualitat, són ells omniscients? Hi ha llibertat d’expressió, sí; tots opinen. Però totes les opinions són igualment vàlides? Quan hom mira i escolta les opinions dels tertulians li ve al cap la dita de Campoamor: “Que en este mundo traidor/ nada es verdad ni es mentira./ Todo es según el color/ del cristal con que se mira”.
No, no totes les opinions són iguals ni tampoc es pot dir d’elles tant que siguin veritables com que siguin falses. Per saber qui té raó o quina opinió és més vàlida cal cercar criteris, marcs de referència com, per exemple, conèixer les fonts, analitzar les raons que aporten els tertulians, examinar els arguments, sospesar les alternatives. Normalment l’elecció dels tertulians i la seva disposició física és manifesten com a dualista, com dos bàndols enfrontats, la qual cosa invita poc a l’argumentació i fomenta la disputa, la discussió, l’enfrontament, la baralla dialèctica. La protagonista ja no és la paraula, element essencial de la conversació, sinó el crit, que pren el timó de les incontrolables emocions i dirigeix l’ofensa i l’agressió verbal vers l’altre, vist no com a contertulià, sinó com a rival. Cridar, insultar no és donar un argument, és a dir, oferir un conjunt de raons o de proves de recolzament d’una conclusió. Argumentar no és disputar o afirmar certes opinions, sinó donar-los suport amb bones raons. No és un error tenir opinions. L’error és no tenir res més. Opinar és igual a saber? Aquestes tertúlies són fonts educatives? Són un mirall on podem veure el sentit crític? Són exemple de tolerància envers les altres opinions? Són mitjans que ens alimenten culturalment, augmenten la nostra informació, fan créixer el nostre coneixement i ens fem una mica més savis? Són un espectacle, sí; però hi ha espectacles formadors i enriquidors. Elles, les tertúlies, avui, són espectacles deformadors i empobridors.
* L’autor és filòsof
