Per a algunes persones, tan important és el cafè amb llet de l’esmorzar com tenir el diari en paper a les mans. Són inseparables. I és que, per a alguns lectors, l’encant del seu tacte no es pot comparar amb la pantalla del telèfon mòbil. Tanmateix, cada vegada són menys les persones que llegeixen la premsa al tren. Els quioscos sobreviuen de vendre xiclets i bolígrafs, no pas diaris. I difícilment veuràs cap persona menor de 40 anys llegint un diari en paper. És així: com si internet hagués tallat la societat amb un cop de destral, una escletxa generacional separa els lectors en paper i en pantalla. Senzillament, han canviat els hàbits de consum: en l’era de Twitter, tota una franja de 15 a 40 anys preferim rebre una informació immediata, malgrat que sigui poc treballada. Sense contacte físic, sense control de la qualitat, amb el parany de ser més barat. És la superficialitat que agrada al sistema econòmic.
Doncs mireu, una nova escletxa generacional s’aproxima a Terrassa: la de les formes de compra de l’alimentació. Si aneu sovint al mercat, difícilment veureu menors de 30 o 40 anys. Tant és que sigui al de la Independència o al del Triomf, al mercadal de l’avinguda de Béjar o a les botigues de barri. On són? Els trobareu al Mercadona, al Carrefour, al Condis… Comprant sense criteri? Bé, comprant amb els seus criteris. En època de jornades interminables, es valora la rapidesa. Per què aturar-se a parlar distretament amb la paradista? En època d’allargament de la jornada fins a les 20 hores, es valora anar a comprar a les 20.30 hores. En època de precarització econòmica, s’opta per allò que sembla el més barat. Per a què comprar unes maduixes d’Ullastrell, si puc anar al Mercadona a comprar unes produïdes al Marroc i 50 cèntims més barates? En època de globalització i pèrdua de les identitats locals, deixem de cuinar productes frescos. Per què comprar taronges i llimones fresques, si puc comprar un suc detox al supermercat?
No pretenc criminalitzar les pautes de consum de milers de persones (em centro en les joves, però és intergeneracional). És una constatació. I jo sóc el primer a caure en les facilitats del consumisme. Crítica i autocrítica. Però sí que ha de quedar clar que els dos models no són igual de bons (o de dolents). Aquí no serem equidistants. Un és el bo i és el que cal potenciar: el consum sostenible (la pinya importada de Costa Rica en avió no ho és), de proximitat (i que deixi els diners a l’economia local de Terrassa), ben pagat al pagès (o tu no vols cobrar per la teva feina?) i ecològic (sa per al nostre cos, però també per a la terra: no malmetent l’entorn natural amb elements químics).
Però allò fàcil és l’altre. Oi tant! I no és casualitat: és fruit del precariat laboral, del consumisme impregnat per la publicitat, de l’explotació pagesa, de l’individualisme… Per això, necessitem presentar batalla. Fer atractius el mercat i els valors que comporta. Dedicar uns minuts a tenir una conversa breu i potser intranscendent amb la paradista, però una conversa amable i que fa teixir un barri. Fomentar l’ús de la cistella i altres bosses reutilitzables, davant un model insostenible d’embolcalls de plàstic. Animar els comerciants a explicar quin és el seu producte de temporada i fins i tot compartir receptes. A explicar als clients més joves com es netegen els calamars. Retornar al plaer d’anar a fer mercat… I, de retruc, el vermut.
Al meu parer, doncs, cal pensar a instal·lar parades amb valor afegit que atreguin els joves fins al mercat, com ara de l’Economia Social. I fer-hi activitats com tasts de menjar km 0 i música en directe, barrejant cultura i el coneixement de la comarca. Amb més educació: tallers d’alimentació saludable a les escoles. Amb més voluntat política: moratòria de grans superfícies.
No tinc una fórmula màgica, però sí que veig clar que això no va de gastar-se milions d’euros en la reforma del Mercat de la Independència, per tenir les parades més noves. Els joves tampoc hi aniran. I, a mesura que les clientes de cabells blancs vagin morint, no hi haurà relleu generacional. La reforma del mercat és una tudadissa de diners: tindrem un magnífic edifici, però estarà buit. Per això, en comptes d’apostar per regeneració urbanística del mercat, nosaltres apostem per la seva regeneració social.
* L’autor és militant de la CUP Terrassa
