Fa massa mesos que la situació política del país trontolla. Tot va a tranques i barranques. Sembla prou evident que la classe política s’entesta a fer-nos viure en una societat dividida. No m’importa qui en té la culpa. No cauré en el parany de carregar-li el mort a un o altre bàndol. Ja s’ho faran. Sense voler afegir llenya al foc, tibaré del seny de l’escriptor Eduardo Mendoza. És prou conegut. No cal fer-ne gaire presentació. Si més no, que quedi clar que -entre d’altres- s’ha fet mereixedor dels premis Planeta, Cervantes i Franz Kafka. A partir d’aquesta premissa, entenc que el seu criteri és més que vàlid.
Fa cosa d’un mes, ha presentat la seva darrera novel·la (“El rey recibe”- editorial Seix Barral). És una reflexió sobre els corrents que sacsejaven la societat catalana de fa cinquanta anys. Concretament, el naixement del moviment feminista, l’ocàs del comunisme, el turisme de masses, etcètera. Són molts els qui entreveuen el seu propi personatge en la figura del protagonista, Rufo Batalla.
Extrapolant aquell entorn a l’actual, es veu amb cor de sentenciar que -a Catalunya- tenim una fractura social. No creu tan sols que sigui social sinó familiar i tot, la qual cosa li genera pena. Dins d’aquest entrellat, el ciutadà mitjà es deixa entabanar fàcilment. Mancat de criteri personal, el sedueix fàcilment el primer polític que tingui una xerrameca fàcil. Més endavant, tanmateix, quan arriba el desencís, s’autodeclara fart de callar. És aleshores que tria opcions que jo situo a l’àmbit dels estirabots, quan arriba el moment de votar.
Pràcticament clava els motius. Sobretot, en mirar el mapa europeu, on creixen com bolets moviments xenòfobs i ultradretans. Hongria, Itàlia, Àustria, Polònia i Suècia esdevenen exemples que no podem situar al llindar que “una flor no fa estiu”. Més aviat, tot el contrari. Prenent com a punt d’anàlisi el Principat, sembla ésser que aquells que s’han postulat per fer de polítics fan el passerell. D’altra manera costa imaginar el seu entestament en postures tan egocèntriques. De ben segur que el bipartidisme no es pot postular com la millor de les solucions. Ara bé, l’ascens meteòric dels populismes i els moviments ultradretans ens hauria de fer pensar. No essent així, les probabilitats de caure en un marc semblant es multipliquen. Qui s’assegura dura.
