El servei de recollida de residus no funciona. Es veu diàriament als carrers de la ciutat, ho ha dit la FAVT en reiterades ocasions a la pròpia Taula de Residus i ho diuen les darreres enquestes de satisfacció de serveis que s’han fet a la nostra ciutat. Els recursos s’han incrementat força en els darrers anys, però la qualitat del servei no ha pujat proporcionalment.
Com a CUP creiem que pel que fa a la gestió de residus a Terrassa cal diferenciar-ne dos aspectes (íntimament relacionats): la gestió de l’empresa pública Eco-Equip i el model de gestió i prevenció de residus municipals.
Pel que fa a la gestió d’Eco-Equip, partim d’un apriorisme: la gestió pública d’un servei públic és una condició necessària, però no suficient. Dit d’una altra manera: si volem uns serveis de qualitat, cal que aquests estiguin internalitzats. Però això, per si sol, no és garantia d’un bon servei. També és necessari que estigui fiscalitzat per la ciutadania, com succeirà ara amb l’aigua. De fet, a la nova empresa de l’aigua pública ja hi ha quatre trets diferenciadors que ens criden l’atenció: la importància del contracte programa; la creació d’un òrgan de participació amb un paper rellevant; l’estructura del consell d’administració amb representació de treballadors i usuàries, i la selecció de la gerència amb criteris professionals. Si el govern de la ciutat vol gestionar bé l’empresa Eco-Equip… Llavors cal que posi la mirada a l’aigua.
Per parlar de residus, però, no n’hi ha prou que solucionem els contenidors desbordats o l’acumulació de mobles al carrer. És necessari parlar de model. El percentatge de recollida selectiva a la nostra ciutat fa anys que està estancat: ronda el 35%, molt lluny de l’objectiu del 60% previst per al 2020. Mirar els resultats del darrer pla de prevenció i gestió de residus ens permet situar-nos. Totes aquelles accions que pretenien explorar nous models s’han desestimat o ni tan sols s’han estudiat. Si volem avançar en matèria de residus cal començar a parlar del porta a porta (PaP), de sistemes de dipòsit, devolució i retorn (SDDR), d’introducció de clàusules ambientals en la contractació pública i de recursos destinats a programes de gestió ambiental.
Des de la CUP, però, creiem que parlar de residus sense qüestionar el sistema econòmic actual ens pot conduir a l’absurd. Parlar de gestió de residus ha d’implicar també qüestionar la producció d’aquests. Cal parlar d’economia circular, de reduir la producció de residus no sostenibles, de reutilització d’envasos. En definitiva, l’horitzó no pot ser un altre que el residu 0 i la seva màxima: "El millor residu és el que no es genera".
* L’autor és regidor de la CUP
