Diumenge 4 de novembre, de la Plaça Nova sortirà la Cursa de les ciutats contra el càncer de pàncrees. Terrassa serà la primera localitat catalana en acollir-la (Madrid i Alacant també organitzen la carrera). La impulsa la Chelo Fernández (Barcelona, 1982), una egarenca que fa onze anys va perdre el seu pare a causa d’aquesta malaltia (www.carreracancerpancreas.es).
A Espanya, unes 6 mil persones són diagnosticades cada any de càncer de pàncrees. Si no es detecta a temps, aquest tipus de tumor encara presenta taxes de supervivència força inferiors al d’altres neoplàsies, segons l’Associació Càncer de Pàncrees. La carrera que es celebrarà a Terrassa el pròxim 4 de novembre busca recaptar fons per a la investigació sobre la malaltia i perquè en puguin sorgir noves opcions de tractament.
Què la va dur a impulsar l’organització d’aquesta carrera a Terrassa?
La raó és que el meu pare va morir de càncer de pàncrees fa onze anys. Per casualitat vaig veure a internet que existia aquesta Cursa de les ciutats contra el càncer de pàncrees i vaig pensar: “Per què no fer-la aquí on visc, a Terrassa?”.
Avui en dia hi ha moltes carreres solidàries. Què diferencia la que sortirà el 4 de novembre, a les 10.30 hores, de la Plaça Nova?
Sobretot que el 100 per cent del diners que es recaptin, aniran íntegrament destinats a la investigació sobre el càncer de pàncrees. Es presentaran diferents projectes de beques d’investigació i els diners seran per al projecte guanyador.
Hi podrà participar tota la família, a la cursa?
I tant! Tindrà sortida i arribada a la Plaça Nova i comptarà amb un recorregut de cinc quilòmetres. Tant es podrà fer corrent com caminant.
I quin preu tindrà apuntar-s’hi?
Doncs per als adults, 10 euros. I per als nens, 5 euros. Però és que a més hi haurà sortejos, una bossa molt completa per als corredors… Voldria destacar l’ajut que estic rebent de la meva empresa, Informàtica Industrial.
Comenta que fa onze anys que el seu pare ens va deixar… Encara se la veu molt afectada quan parla d’ell. ..
Sí, és que ho vaig passar molt malament. Un pare és un pare i jo encara el recordo cada dia. Van ser uns moments molt traumàtics. Jo aleshores tenia 24 anys i va ser una cosa molt sobtada. El meu pare estava d’allò més bé; mai havia agafat ni un refredat; no fumava; no bevia; era un home fort, com els d’abans… No havia anat al metge gairebé mai…
I de cop i volta…
Doncs de cop i volta et diuen que no durarà més de dos mesos…
El diagnòstic d’un càncer en què no hi ha esperances deu produir un xoc emocional difícil de descriure…
És que no t’ho creus. No ho acceptes. Va ser tot tan ràpid que tampoc en tens, de temps d’acceptar-ho. A més, un pare, el veus com a un superheroi. I jo no em volia creure el que em deien els metges, les infermeres… I quan va morir tampoc m’ho creia. Pensava: ‘Ara trucarà a la porta i vindrà’.
Quina edat tenia ell?
61 anys.
Li va canviar molt la vida des d’aquell moment?
Sí, clar que em va canviar. Jo m’havia comprat un pis sobre pla i tenia molta il·lusió perquè ell el veiés. Vaig pensar: ‘Hi arribarà’. Però no hi va poder poder ser a temps…. Jo no sabia massa què fer amb la meva vida. Tenia una bona feina… Però el pis el tenia a Terrassa i la meva mare estava a Barcelona. Em feia cosa deixar-la sola…
Segur que molta gent li deia que sortís, que es distragués…
Sí que m’ho deien. Moltes amigues, m’ho deien. I jo veia que la gent estava contenta. Però jo no n’estava, de contenta. A mi no em venia de gust sortir, sinó estar a casa amb la meva mare. Em va costar molt dur una vida normal d’ençà de la mort del meu pare.
Aquella experiència la va fer més forta?
Sí, molt més forta… (riu mentre assenyala els seus ulls humits…). No, ara de debò, sí que el temps et dona una altra perspectiva. Ara em quedo amb els seus consells. Ell era molt de donar consells.
Com es deia el seu pare?
Juan Andrés Fernández. Treballava a la Seat.
I com diria que era?
Era una persona molt estricta, però a la vegada, molt carinyosa. I era molt treballador, també. Sempre pensava en la família abans que en ell.
Amb quins sentiments ha afrontat el fet de buscar patrocinadors i d’impulsar la celebració, per primer cop a Terrassa, d’aquesta cursa solidària?
Amb moltes ganes de treballar i amb una gran il·lusió perquè tot surti bé i hi hagi una gran participació. Vull que aquesta cursa sigui un homenatge al meu pare, però també a totes les persones que pateixen o han patit la malaltia.
