Aquest 14 de setembre celebrem el "Dia Nacional de la Histiocitosi". Molts us preguntareu, què és la Histiocitosi? Els professionals de la salut anomenen a la malaltia amb el terme "Histiocitosi de les Cèl"lules de Langerhans", una malaltia que afecta a un tipus de cèl·lula del nostre cos anomenat "Histiòcit", que de forma anòmala formen acumulacions cel·lulars formant granulomes que afecten a diferents òrgans. Però aquesta granulomes o per utilitzar un llenguatge més proper, boletes de cèl·lules, acaben comportant-se com tumors. Per aquets motiu, molts dels tractaments actuals són els utilitzats per a tractar el càncer. També hi ha una relació directa amb neoplàsies com la leucèmia. És una malaltia minoritària que afecta, 2 casos cada 200.000 habitants, i bàsicament a nens, amb prevalença del sexe masculí.
Possiblement aquesta humil explicació de la Histiocitosi es distant, freda, no ens interpel·la, però si és necessari per abordar la desesperança que acompanya aquests pares, mares lluitadores, avis estregats, amics que els donem suport, angoixats als hospitals amb tractaments molt agressius.
Nosaltres, com a societat amb valors democràtics, hauríem de reflexionar sobre els nostres actes. Ajudar no només amb la nostra comprensió, insisteixo una vegada més, la millor ajuda és el finançament just, introduir a l’agenda dels polítics la necessitat de mirar a la cara a aquests nens. Quina eina ens ajudarà? Humilment crec que la justícia social, que hauria de representar un pilar de la nostra societat del benestar. No podem, no volem cap més retallada a les nostres vides, a la nostra sanitat pública. Millorar el finançament en sanitat i en la investigació mèdica és ajudar a aquestes famílies.
Som una societat benestant, no ens enganyem, hi ha suficients recursos per poder ajudar als més necessitats, no podem oblidar que la construcció d’una societat justa passa per una justícia social. No podem construir societats equilibrades sense justícia fiscal, i una sanitat pública, la de tots, la que hem de cultivar, millorar i finançar correctament.
Com a socialista, dona i mare, comparteixo la seva causa. Intento posar-me al seu lloc, però només les persones que lluiten per la vida dels seus fills cada minut del dia són capaços de transmetre als altres les seves angoixes i alegries, recolzar-los és una obligació, no podem defallir, no els podem abandonar.
Amb humilitat, amb les meves limitacions, lluitaré amb totes les meves forces per intentar canviar la injustícia que suposa la malaltia per a questes nens. Amb la unió de tots i totes, amb la força de molts, podem fer-ho.
Gràcies de nou mares lluitadores, milloreu la nostra vida amb la vostra perseverança.
* L’autora és secretària de Salut del PSC Terrassa
