Estem en un món tecnològicament connectat i aquesta circumstància fa que permanentment estiguem exposats a ulls de tothom per tal de poder penjar en el nostre Instagram, Facebook, estat de Whatsapp… totes aquelles coses que volem mostrar a coneguts i desconeguts. Ens volem lluir de l’últim viatge realitzat, de l’últim plat cruspit, dels abdominals assolits… En general volem exterioritzar les nostres bondats per donar-les a conèixer intentant demostrar una certa solvència a l’hora de viure. Res més lluny de la realitat. Una excessiva sobreexposició de les nostres vides ens ha de conduir a fer una seriosa reflexió del perquè se’ns genera aquesta necessitat. Hi ha persones que gaudeixen més explicant visualment les gambes que s’estan menjant, baixant la foto a qualsevol plataforma, que no pas fruint de totes les sensacions que genera pelar un gamba i assaborir-la. Prefereixen explicar que se les mengen que no pas menjar-se-les. És la societat del … i jo més i millor.
Els que hem llegit Freud diríem que el superjò arrossega tot entenent per superjò la part del pensament que pressiona per fer grans sacrificis i esforços per tal de fer que la personalitat d’un mateix s’acosti el màxim possible a la idea de la perfecció i del bé.
No siguem beneits. La nostra privacitat és un tresor extraordinari i la rellevància dels esdeveniments ha de ser més pel moment viscut que no pas per l’obsessió del reconeixement exterior. Tenir una panxa plana pot provocar-nos satisfacció personal perquè ens aporta un aparent estat de salut que tenim o bé un agradar-nos estèticament; en el moment que pengem la foto d’aquesta panxa plana sense samarreta a internet des d’un punt de vista psicològic l’interès ja passa a ser una necessitat de demostrar quelcom, segurament degut a una feblesa que ens fa prendre la determinació de mostrar-nos al món d’una manera "especial". -"Mireu quina panxa que tinc a diferència de vosaltres que no la teniu"-, el fet de penjar una fotografia del nostre cos nu es converteix en una demostració de mancances emocionals i personals que provoquen que haguem de donar rellevància a allò que, creiem, ens situa per sobre dels altres.
A més, des d’una perspectiva més educativa, saber gestionar la nostra privacitat dóna pistes de l’educació que hem rebut, del nivell d’humilitat, senzillesa, dignitat, discreció i elegància que hem assolit. Moltes d’aquestes coses les adquirim des del néixer però totes elles poden ser treballades i reconduïdes si és que no les vàrem rebre genèticament, l’entorn ajuda molt.
El lluïment personal ha d’estar protegit per un graó superior que té molt a veure amb la transmissió d’uns valors individuals i col·lectius que no estiguin basats en la competència: el millor viatge, el menjar més exquisit, el cos més bonic.
El lluïment personal ha de ser quelcom que quedi més en la satisfacció individual, pròpia, que les situacions provoquen per elles mateixes en el nostre interior i l’exercici de compartir-les no ha de ser una cursa de a veure qui viatja més lluny, qui menja més bé o qui té menys panxa.
Viure en societat no és això, comunicar-nos, tampoc, compartir les coses que volem compartir no pot ser mai, penso, un aparador de lluïment fatxenda i narcisista, compartir vol dir donar allò que vull a qui vull, amb selecció i precisió i no a 250 contactes.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
