Després d’uns dies de descans merescut, en el meu cas curt però suficient, anem tornant a les nostres rutines de treball, de vida, de penes i alegries. Aquest parèntesi estival ha servit, en el millor dels casos, per poder desconnectar d’algunes situacions que, per quotidianes i en molts casos obligatòries, ens porten durant la resta de l’any a transcórrer pel camí d’allò forçat; el que toca. Doncs bé aquesta idea de continuïtat i adequació rutinària pot ser desestabilitzada en aquest moment. Tenim les bateries plenes d’energies i hem tingut temps per reflexionar què ens aporta això i allò altre i ara, que començarem un nou cicle (després de l’estiu), hem d’eliminar gradualment aquelles coses que ens reporten toxicitat emocional. Persones, manies, activitats… El que sigui.
Punt de partida d’una nova visió, d’un nou començament per a una vida que ens resulti òptima, estable, tranquil·la, viscuda. Comencen les oportunitats per eliminar el que no ens convé i potenciar elements de la nostra vida que ens sedueixen, ens agraden i ens ofereixen benestar. No són només paraules, són petits reptes que ens hem de plantejar per, a poc a poc, aconseguir redreçar el que per si sol al llarg de la nostra vida s’ha torçat. Un nou pentinat, un telèfon estrenat, un canvi en l’hora de l’esmorzar, un període de temps per fer exercici, arribar abans a casa per jugar amb els fills… Qualsevol cosa val.
Les oportunitats de millora no vénen per si soles, s’han de buscar, són compromisos que hem d’adquirir amb nosaltres mateixos i com qualsevol cosa porten afegit un esforç. Les coses no canvien per elles mateixes, de vegades sí, però no podem pretendre que el fruit madur sempre caigui de l’arbre perquè ens podem florir esperant. Posem-nos a treballar incloent-hi el principi de progressió. No cal canviar les coses provocant estirabots i situacions alarmants, no cal cremar-ho tot, fem que allò que ens genera angoixa sigui filtrat per un sedàs de reflexió i actuació buscant una posició més acceptada i desitjada per nosaltres. Per poder recórrer deu mil quilòmetres sempre s’ha de donar el primer pas, no tinguem por, fem-lo.
Els canvis no són fàcils i menys els que estan subjectes a coses, situacions, emocions… que porten anys ancorats/ancorades en el nostre interior, però com sempre us dic en els meus articles el timó de la nostra vida no rau en les mans d’allò extern a nosaltres, el timó de la nostra vida el conduïm nosaltres i serà la nostra actitud, la nostra manera d’enfocar el fet de viure el que determinarà com anem passant per aquest vertiginós, però alhora trepidant i emocionant, camí que és la nostra existència.
Ara que hem tornat de vacances us heu de plantejar canviar alguna cosa, per petita que sigui, i recordeu sempre aquesta repetida expressió:
"Per recórrer deu mil quilòmetres sempre es comença pel primer pas."
Atreviu-vos-hi.
* L’autor és coach advance life
www.creixerjoancarles.com
