Tothom sap que entrem en un nou curs que serà d’una gran intensitat social i política. Començarà amb les commemoracions de l’11-S -una nova fita per demostrar que el sobiranisme no s’arronsa-, la de l’1-O -on el record de la repressió contra el referèndum d’autodeterminació estarà a flor de pell- i la del 3-O, un dels dies en què més gent va sortir al carrer a Terrassa com a reacció a la brutal actuació de la policia espanyola. Llavors vindrà la commemoració indignada dels primers empresonaments injustos de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, els sentiments agredolços per unes decisions polítiques indecises i l’empresonament i exili dels qui van ser fidels al compromís polític que els exigia una majoria de catalans expressada democràticament.
Per si fos poc, és previsible que hi hagi judicis polítics a tots aquests demòcrates, i qui sap si abans d’any unes sentències que es preveuen inassumibles des del punt de vista dels drets socials i polítics més bàsics. Lògicament, un escenari que encara es podria complicar més si calgués avançar eleccions a Espanya -vista la feblesa parlamentària del govern del PSOE- o a Catalunya, segons com el sobiranisme reaccioni davant d’un hipotètic però més que possible escàndol judicial.
I tot això, en el pla local, acompanyat de les lògiques electorals que des del primer minut anticiparan les eleccions municipals de la primavera i que difícilment es podran desempallegar del context polític general. Si a les darreres eleccions el context general -des de l’escàndol Pujol fins a l’efecte Podemos i Comuns- explica l’anomalia dels resultats respecte dels equilibris tradicionals, no és de preveure que aquest pes sigui ara menor. Què quedarà de l’ascens de Ciudadanos a Terrassa després de la seva nefasta política de buscar l’enfrontament civil dels catalans? Com reaccionarà el votant socialista després de la passada renúncia de Ballart? I hi haurà noves ofertes polítiques del mateix Ballart, d’una Crida per Catalunya o del que resulti d’unes possibles primàries sobiranistes? Tot això apunta a un escenari a hores d’ara completament incert. Mal negoci, doncs, per a les enquestes preelectorals si el ciutadà no sap ni quina serà l’oferta final que podrà votar, ni amb quins lideratges, ni en quin moment polític es trobarà el conjunt del país.
Tanmateix, com a terrassenc, i entenent que el marc polític general marcarà els resultats a les municipals, m’agradaria pensar que les propostes per a Terrassa també seran determinants en els programes dels que es presentin i en la decisió dels electors. La Terrassa de la -relativa- postcrisi, i havent de viure sense ignorar la possibilitat de nous contextos econòmics difícils, necessita més que mai un horitzó al més clar possible per poder-hi apostar de manera potent i coordinada. Un horitzó que generi, més enllà d’intransigències ideològiques, els màxims consensos locals possibles entre els diversos actors socials. La tercera ciutat del país no es pot desentendre del futur general de Catalunya i Europa, cert. Però de cap manera pot deixar de saber què pot i vol ser en el futur, si és que vol ser capaç d’encarar els desafiaments globals que afectaran el conjunt dels terrassencs, pensin com pensin. Els polítics tindran molta feina, sí. Però també seria desitjable que els terrassencs assumíssim la nostra responsabilitat política buscant la màxima, la millor i la més crítica informació disponible per poder prendre decisions com menys impulsives i més racionals i documentades possibles.
