La mort de Josep Fontana m’ha fet recordar les seves classes a la Universitat Autònoma de Barcelona a inicis del anys vuitanta. Era ja un referent. D’aquells anys tinc un gran record de professors com Pere Gabriel, Anna Sallés o José Luis Martín, amb qui després vàrem coincidir a l’Avenç, com Borja de Riquer o com Ucelay Da Cal, amb qui vaig començar a fer la tesi sobre els anys de Terrassa de la postguerra i que la Fundació Torre del Palau va publicar com “Els anys foscos de la postguerra”. Aquests historiadors i Josep Maria Benaul, professor d’història econòmica i bon amic, van ser els meus referents. En els vuitanta, amb un grup de joves historiadors a Terrassa, vàrem crear el Centre d’Estudis Històrics i la Revista Terme i aquesta generació de professors universitaris ens havien influït molt. Cadascú de nosaltres tenia un professor amb qui tenia més relació. Josep Puy era molt proper a Francesc Bonamusa. Miquel Solé, a Ricard García Cárcel. En el meu cas a Enric Ucelay Da Cal. La historiografia catalana vivia aleshores en un gran dinamisme de recerca i editorial. Les universitats catalanes es preparaven per al creixement dels noranta i molts d’aquests professors varen formar la propera generació d’acadèmics de les universitats actuals.
De tots aquests professors, Josep Fontana ens va deixar a molts estudiants una empremta diferent. No hi vaig tenir massa relació personal. No recordo si com a Centre d’Estudis Històrics el vàrem portar a Terrassa o no. Però sí que recordo que les seves classes eren genuïnes. Plantejava els temes d’història econòmica des del debat historiogràfic i portava una pila de llibres internacionals a classe que ens proporcionaven no només una perspectiva d’uns fets històrics determinats sinó de tot el debat que s’havia suscitat al seu entorn. Transmetia consistència, saviesa. I per sobre de qualsevol plantejament polític posava el rigor de la feina ben feta. Tothom sabia de quin peu calçava políticament parlant, però a les seves classes la distinció entre historiadors no era ideològica, era científica. Cada classe era un petit esdeveniment. Perdre’s una classe de Fontana era com perdre’s un recital extraordinari. Va ser un luxe poder aprendre a les seves classes. Fontana era una altra cosa. Fontana ens ensenyava història i ens exemplificava l’enorme diferència que hi ha entre divulgar i vulgaritzar. Molts ens havíem introduït a la història amb el seu llibre editat per la Biblioteca Salvat el 1974. Una síntesi excel·lent que encara avui fa de bon llegir. Fontana era un boig dels llibres amb una biblioteca de 50.000 llibres o més (una part de la qual va anar a parar a la Universitat Pompeu Fabra, de la qual va acabar sent professor). Fontana ens ajudava a estimar els llibres. La seva activitat editorial, especialment amb Ariel i amb Crítica, va ser molt important per a la internacionalització de la historiografia espanyola. A més, Fontana era un home prolífic, treballador incansable.
Crec que he comprat quasi tots dels més de trenta llibres que Josep Fontana ha publicat. “La quiebra de la Monarquía Absoluta 1814-1820” va ser el primer de molts llibres que ens ensenyaven a fer història d’una forma diferent. Des dels primers estudis seus sobre el segle XIX espanyol fins a les darreres síntesis sobre el món des de 1945 cap a l’actualitat hi ha simplement un camí de saviesa. La seva obra “Por el bien del imperio” (2011) és monumental, Fontana li va dedicar quinze anys de recerca. Una obra pròpia d’un gran intel·lectual europeu a l’alçada de les grans síntesis de Hobsbawn. És la crònica del fracàs del model de món sorgit de la Segona Guerra Mundial. Llegint les referències bibliogràfiques impressionants del llibre, més de dues pàgines, recordava les seves classes. Molt pocs intel·lectuals poden afrontar la complexitat amb aquest rigor i destil·lar-ne una tesi sòlida. També he gaudit molt del que deu ser el seu darrer llibre: “L’ofici d’historiador”, editat per Arcàdia. És una obra menor comparada amb els seus grans estudis però que destil·la tota la maduresa de l’autor. La forma com explica la relació amb els seus mestres, Ferran Soldevila i Vicens Vives, és deliciosa.
Fontana és un pilar intel·lectual de la Catalunya contemporània i forma part de la llista curta, a dalt de tot, de la historiografia catalana, espanyola i europea. Tenia una merescuda projecció internacional. El seu lloc està entre els grans. Ferran Soldevila, Vicens Vives, Pierre Vilar, Jordi Nadal i Josep Fontana estableixen referències obligades en el panorama cultural i polític de la Catalunya del segle XX, però Fontana ha anat més enllà, ha fet una de les grans síntesis històriques globals del segle XX. Era un enorme historiador local i global. Davant de la seva vida i de la seva obra monumental: afecte, respecte i gratitud.
