n parlar dels atemptats de Barcelona i Cambrils, vaig titular un dels meus articles com “una por reflexiva”. Un any més tard, capgiro frontalment aquell escrit. És per això que, per suposat, advoco per foragitar totalment la paüra. Sense oblidar que no puc tolerar actituds racistes€ O que hi hagi encara gent que vol generalitzar tot el col.lectiu musulmà com a susceptible d’ésser portador d’idees eixelebrades. Certament fou molt més que una provocació. Mai més no es pot tolerar quelcom semblant. Ni ací, ni a cap lloc del món.
En aquest punt, passo totalment de la xerrameca rònega i falsa de molts dels nostres polítics. Solament pensen en clau electoralista i egocèntrica. Igualment, en clau catalana, no admeto que el trinomi Torra-ANC-Òmnium faci per utilitzar i barrejar -tendenciosament i interessada- el terrorisme amb el sobiranisme i la independència. Amb l’afegitó repel·lent, irrespectuós i desassenyat de pretendre “carregar-li el mort” al rei Felip VI i al president Sánchez. Cap dels dos no és sant de la meva devoció. Però, si els d’ací van a mal borràs, que s’ho facin mirar. Un acte de record a les víctimes d’aquell atemptat havia d’ésser sobri, neutre, silent i molt reverent. Amb això està gairebé tot dit. Passo de discursos falsos i buits de contingut. “Odio” les fotografies que han pretès fer-se un seguit de personatges que –per a mi– es podrien haver quedat tots a casa (alcaldessa, regidors, representants dels partits, presidents central-autonòmic i del parlament, consellers de la Generalitat, monarca i algun altre). En tot cas, podien haver-se diluït entre els ciutadans anònims. El millor record pels difunts era el silenci, la pregària i alguna furtiva llàgrima.
Per acabar, expresso un parell de desitjos. I consti que no me’n vaig de llera. Primerament, crec que el nostre món necessita gent del tarannà de tres figures ja desaparegudes de l’ecumenisme egarenc (David Muniesa, Samuel Vila i Màrius Heras). Sempre sumant esforços interconfessionals per a apropar voluntats i fer pinya.
Amb el seu pensament, el nostre món seria molt més humà… I, finalment, un prec per animar tot tipus de gent a nodrir el Banc de sang de cada hospital català amb noves donacions. No cal esperar a mentalitzar-se tan sols quan hi ha desgràcies com les d’ara fa un any. A la vida, s´experimenta major gaudi personal donarnt que no rebent.
