A situació de creixent despoblament, en bona part de les regions espanyoles, ha comportat crear una comissió en el Senat, per a estudiar possibles mesures , per fer-hi front, entenent que és un dels grans problemes del present, i lògicament del futur immediat.
Algú, podria pensar que això és lògic passi, en territoris allunyats, de les Castelles, Extremadura, o Andalusia, però pocs s’imaginen que també, aquí, a Catalunya aquest fenomen l’estem vivint en carn pròpia.
A nivell general d’Espanya, existeixen 2.000 nuclis de població, en perill de desaparició. Per entendre’ns, parlem de tancar pobles. De perdre cases, monuments, costums i tradicions, i amb tots ells, la custòdia del territori. Camps, horts i pastures convertides en territoris de vegetació diversa, destinades a la fauna més variada.
Aquí , a Catalunya, hi ha 600 municipis amb pèrdua constant de població en els darrers deu anys, 200 dels quals, es troben en el límit de la supervivència. Els micro pobles s’estan organitzant i coordinant per fer crides a prendre’n consciència. Cadascun, per ell sol, no té possibilitats de sortir-se’n i només si hi ha una consciència i voluntat col·lectives s’hi pot fer front.
Amb tot, les sortides no son gens fàcils, perquè la tendència a les grans concentracions, és una realitat des de fa molts anys, sense que cap govern hagi emprès grans accions per revertir la situació. De totes maneres, el fenomen és tant gran, que comença a preocupar l’existència d’immensos buits, dintre de cada regió.
L’actitud d’esperar i veure si el problema s’arregla sol, s’ha comprovat inútil, i només amb accions molt contundents, i globals, es pot aconseguir alguna reversió. A nivell europeu, es plantegen ajuts, per a fomentar noves incorporacions al món rural, mitjançant programes d’estimulació a l’activitat agrària i ramadera, així com a d’altres de caràcter artesanal. Van en la bona direcció, si bé, solen ser massa burocratitzades i lentes.
Els que vivim en el món rural, veiem el problema més d’a prop, perquè en som els més directament afectats. El que constatem és la falta de decisió dels governs, a l’hora de plantejar solucions a temes “històrics”, relacionats amb les comunicacions viàries, les tecnològiques, les d’equipaments i serveis, perquè sempre posen per davant el nombre d’usuaris, en comptes del territori.
Les grans empreses, sempre parlen de percentatges d’usuaris que atenen, sense especificar el territori que cobreixen, i quan se’ls parla de zones d’ombra, zones sense servei, apliquen el principi dels petits percentatges, en persones que suposen. I ja està. Ja es donen per satisfets de dir que un noranta o noranta – cinc per cent, estan coberts, sense detallar que el cinc o deu per cent que no resulta beneficiat, pot cobrir centenars de quilòmetres quadrats.
I si això passa amb les grans empreses, tampoc els governs fomenten canvis en les seves inversions, en infraestructures, equipaments i serveis. Aleshores, la roda del desequilibri va rodant, i s’alimenta a si mateixa, amb trasllats de pobles cap a ciutats, en una tendència que va creixent i creixent, produint un progressiu envelliment de la població i un tancament d’activitat en les zones afectades. Així, doncs, toca parar, el tancament de pobles, fent viable la reversió de població, de les ciutats cap als municipis més propers, facilitant treball a domicili, i serveis al costat de casa. No és cap utopia, sinó una necessitat.
Toca parar el tancament de pobles, fent viable la reversió de població
