A l’agost, les edicions en paper del diari estableixen un ralentí. Per això, cinc dies abans del que jo voldria, sento la necessitat íntima de bastir aquesta columna: el proper dijous, s’acompliran 25 anys de la mort del meu pare. A ell va el meu sentit record, en el benentès que sempre el duc al cor. Potser ara el sento més a prop meu que mai. Com una mena de remordiment per no haver-lo gaudit prou en vida.
D’ell, valoro -especialment- un tarannà obert i sorneguer, un esperit autodidacte i un molt bon gust per la bona música i la lectura. Un estil que a certes persones del seu entorn més immediat podia molestar, algun cop. Potser en ésser incapaces d’assolir-ho un xic amb el propi esforç. En clau cronològica, potser no era altra cosa que enveja. Tinc la percepció que, en aquest sentit, m’assemblo força a ell.
Formà part de l’Schola Cantorum, sota la sàvia direcció del malaurat Lluís Puig Matas i d’en Josep Figueras Palà. Com xalaria, a hores d’ara, amb tants avenços tecnològics! Sobretot de la mà d’internet, mòbils, Youtube, Spotify i la programació radiofònica de Catalunya Música. El “nyigo-nyigo” que deia ell -transistor en mà- amb sons clàssics fins. Un signe d’identitat pròpia que també crec haver rebut.
Sense cap presumpció, m’enorgulleix haver agafat bona part d’aquest llegat i em plau fer-ho avinent. Com deia el gran Martí i Pol, “em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m’acumulen que ni deixen espai a la tristesa. I et visc intensament sense tenir-te”. Recordo el seu humor vital. Els qualificatius que vomitava, en voler amagar un insult soterrat a qui es comportava incoherentment. Mai no he sentit a ningú les expressions “pinetell” o “palanganero”. Fins i tot en aquestes minúcies era autèntic i peculiar.
Amb la inconfusible moto Guzzi (B-171616), es va fer un fart de servir gènere tèxtil a diferents comerços de la vila€ Sempre que veig alguna persona d’aquests establiments, m’emociona sentir els bons records que tenen d’ell. El mateix que passa amb els darrers mesos abans de jubilar-se, com a conserge dels Salesians-Terrassa. Gràcies, pare -tot i que tard- per tot plegat!
