Hi ha coses que fan estiu. Aprofitar les terrasses. Buscar el corrent d’aire. Lluitar contra mosquits com si fossin gegants. Assaborir banys i fredors. Sortir a caminar cap al capvespre. Refugiar-se de la temperatura. Mirar compulsivament programes de televisió que degraden la pròpia trajectòria. Cuinar pausadament. Estructurar propòsits impossibles per a les vacances. Pesar el temps dens de les tardes d’estiu i el temps lleuger de les nits d’estiu. Pentinar el temps de forma diferent, res més.
Sobretot l’estiu, les vacances d’estiu, és una gestió diferent del temps. Per unes setmanes substituïm la tirania de les reunions per noves rutines. El descans consisteix en les rutines alternatives. No haver de pensar. Automatitzar pautes que ens donin els plaers alternatius. Llegir el diari més pausadament. Anar a buscar croissants cada dia per esmorzar. Anar a mercat amb la ment oberta i inventar cada dia el dinar. Fer migdiada. Sortir a caminar quan el sol no condemna. I, és clar, per a alguns la platja.
Però l’estiu també pot ser el capbussar-se en la pròpia biblioteca. Intentar reconstruir l’itinerari vital a través dels llibres. Agafar i retocar físicament els llibres d’adolescència. Els primers llibres comprats amb els diners de la setmanada. Les primeres inversions literàries o les primeres dèries intel·lectuals. Llibres de joventut que eren l’extensió de pensaments per canviar el món. Llibres comprats i llegits amb les urgències que totes les revolucions imposen fins a descobrir que la majoria de revolucions només són una gran pròrroga. Els llibres regalats i els llibres que et van regalar els primers amors amb dedicatòries que amb els anys ja no poden suscitar cap gelosia, només aixecar somriures i recordar alguna tendresa o murrieria. I els llibres de la universitat. Llibres per tenir ofici, per ser alguna cosa a la vida. Després la vida va fer tantes voltes que el garbuix de llibres fa una certa gràcia. Llibres de viatges, testimonis d’un turisme personalitzat, menys massiu tanmateix. I els primers llibres en francès, en italià, en anglès. Col·leccions conjunturals com la que vaig fer a Itàlia sobre Maquiavel. I els llibres d’art. Records d’exposicions memorables. Llibres de gran dimensió per expressar les làmines de les obres mestres. I, és clar, els llibres llegits i subratllats. Els llibres llegits i completament oblidats. Els llibres comprats i mai oberts. Els llibres que reapareixen al cap dels anys com a sorpreses d’haver-nos avançat als temps o els llibres que demostren que de vegades a nosaltres també se’ns va encallar el duro. I els clàssics que fan com de pilar de la biblioteca.
Aquest exercici d’introspecció amb la pròpia biblioteca és físic. No és digital, és físic. És passejar i repassar les parets de la casa com una segona pell nostra, extensa, escampada amb milers de portades de llibres que ens honoren o ens persegueixen. L’estiu dóna per a aquests exercicis que la resta de l’any no ens permet. I no és només una qüestió de temps, és un estat mental. Per a mi l’estiu és llegir Josep Pla. La seva obra és infinita, quasi tant com la meva afició per aquest empordanès genial. Pla adjectiva d’una forma que sembla que la literatura només siguin adjectius. Pla és "ondoyante", com el seu admirat Montaigne, com la vida. L’estiu ja fa anys que per a mi és Pla i més coses. Però tenir Pla com a fil conductor fa estiu.
Els estius donen perspectiva dels altres estius i així som conscients del pas del temps. Dels estius inercials i dels estius excepcionals. Dels estius de la infantesa. Els estius mítics són els de la infantesa. Temps llarg. Tres mesos sense escola i les sortides amb els pares. Els primers viatges. Les colles de carrer i les primeres pinçades dels primers amors que sempre semblaven els definitius. I després els primers estius de la pròpia família, amb els fills petits, quan són una meravella i són tan pesats, tot alhora. I finalment els estius quan els avis es van fer grans.
Els estius tenen a veure en com gastem el temps durant l’any. Si viatges tot l’any constantment com és el meu cas, l’estiu és el somni del temps sedentari. Ancorat en un lloc, una casa, uns llibres, uns menjars, unes olors, uns silencis, uns paisatges. Ancorar-se és estiuejar. Per a altres deu ser tot el contrari, no viatgen massa durant l’any i somnien estius d’aeroports i viatges extraordinaris. Cap opció és millor. Passa igual amb el famós desconnectar. Tanquem el correu i el telèfon de la feina? Mantenim un contacte esporàdic amb les coses de l’empresa? Doncs depèn de cadascú. Per a alguns desconnectar del tot és profilàctic, ho necessiten i és la manera que poden després aguantar bé la resta de l’any. Per a altres desconnectar no és tan important o és directament impossible ja que si una part de l’empresa és a l’hemisferi sud el mes d’agost és de plena activitat. Cadascú ha de trobar la seva fórmula. En el meu cas, m’agrada molt llegir coses de feina més aviat tangencials, que em facin pensar però no em cansin. Aprendre sempre és bo, vacances incloses. Però cadascú és cadascú. Estimat lector, trobi la millor versió del seu estiu, bones vacances.
