Estic tip del sidral permanent de la política catalana. Sóc realista si plantejo que hi ha força catalans -fins ara, callats- que pensen com jo. Sempiternament, ens trobem en una situació d’impasse, enrocament, personalismes, merder i manca de criteri. El més fàcil hauria estat al·ludir a la manca de diàleg, justament el que la classe política d’ací retreu als d’allí. Té pebrots el tema!
Quants cops s’ha refundat l’antiga CiU ? Amb quin objectiu? Ja no sé on sóc: CiU, Junts pel Sí, PDeCAT, Junts per Catalunya o què ? El darrer invent del “messies” Puigdemont passa per exigir una llista electoral conjunta del front independentista fins a assolir la república. Al·lucino amb el paper que li vol atorgar a l’ANC. Em duu a una lletra del grup de pop-rock Teràpia de Shock: “Sense tu, jo no puc. Sense tu, si no hi ets. Sense tu, jo no sóc ningú”.
La crisi recent al Parlament és un poti-poti: personalismes, tàctiques ocultes, gelosies de pro i rigor nul per part d’un munt de personatges. El tauler d’escacs evoluciona d’acord amb el full de ruta que plantegen diferents personatges encabits a la moma política. ERC no vol cedir en la idea d’un cert pragmatisme, malgrat el risc d’ésser acusada de traïdoria per l’ala radical secessionista. El que resta de l’originària Convergència grinyola per tot arreu. Qui mana? En Torra, en Puigdemont, n’Artadi o la rauxa del portaveu Eduard Pujol?
Liquidat sortosament l’article 155, suposava que tot aniria rodat. El guirigall parlamentari, però, segueix vigent. Optarà en Torra per salvar el festeig amb ERC, trencant lligams amb el “missing” Puigdemont ?.. Tot penja d’un fil i pot petar en qualsevol moment. Els dos cervells inicials del panorama (Junqueras i Puigdemont) pinten poc. El primer, empresonat€, i el darrer escàpol de la justícia. En segon nivell, no es troben líders clars dins l’equip humà que configura el govern (PDeCAT & ERC). Aragonès, Sabrià, Artadi, Pujol i altres no tenen perfil. Si l’objectiu és tornar a votar, passat l’estiu, pleguem!
Autogestió, ja!
