És una molt bona notícia que el nou conseller d’Ensenyament -o d’Educació, com ho prefereixin- hagi escollit el Vallès Occidental per afrontar algunes decisions sobre hàbits de salut lligats als horaris dels alumnes. I qui diu de salut diu de canvis en les condicions que afavoreixen un millor treball escolar. En particular, hi ha la qüestió dels horaris de secundària que, a més de no poder oferir beques menjador a qui ho necessita, forcen els adolescents a fer l’àpat central del dia a unes hores no sols intempestives, sinó pèssimes per a la seva salut.
Però, per què és tan difícil canviar els hàbits horaris, si sabem que poden millorar notablement la nostra qualitat de vida? Per què hi ha tantes resistències quan els canvis són senzills i els beneficis, immediats? La resposta és ben clara: qualsevol estructura horària està lligada a uns equilibris de poder entre els agents socials i els qui en tenen el control no és fàcil que, perdent-lo, en perdin els privilegis. I no parlo només d’institucions, que també, sinó de relacions interpersonals en les quals els horaris d’un suposen un greuge per als horaris dels que hi conviuen.
És per aquesta raó que cada vegada que sento que s’encara el debat horari com si es tractés d’un mer afer de "racionalització" horària, és a dir, de més bona organització, em poso les mans al cap. Vull dir que limitar-se a abordar la qüestió de la "bona organització racional" -d’altra banda, equivocadament, com si només n’hi hagués una-, voluntàriament o involuntària, és emmascarar aquelles relacions de poder que, finalment, sabotejaran qualsevol intent de transformació.
Dit amb unes altres paraules: les resistències als canvis horaris no tenen gran cosa a veure amb unes suposades rutines adquirides de fa anys, d’uns costums atàvics, difícils de canviar. De fet, contínuament estem canviant de rutines, algunes de molta transcendència i amb una facilitat fins i tot sorprenent. No: les resistències vénen dels sistemes de poder amagats en aquestes rutines. Per tant, des del meu punt de vista, si un canvi d’organització horària no s’encara desemmascarant aquests poders ocults, si hom no s’atreveix a plantar-los cara o no té manera de desafiar-los, si -en el pitjor dels casos- no es té capacitat de pactar aquestes reformes potser a canvi d’altres avantatges, al final quedarà frustrat.
De manera que si la proposta del conseller Bargalló va seriosament -i no saben com m’agradaria que fos així- els recomano que parin molta atenció a aquells que s’hi oposaran, als qui intentaran sabotejar-la o endarrerir-la, i sobretot segueixin atentament els seus arguments. Sovint, defensats des d’un suposat greuge, fins i tot en alguns casos en nom dels mateixos alumnes, hi descobriran els que han obtingut avantatges d’un tal grau de desorganització horària a costa del mateix rendiment escolar per al qual treballa la institució. I, per cert, resultat d’un relativament recent canvi de costums i rutines per als que no es va pas consultar ni ampes ni alumnes.
El grau de desorganització horària del nostre país no és que posi en risc la "racionalitat" de les formes de vida social, és que les fa incivilitzades, abusives, insostenibles. Esperem que aquesta vegada s’avanci en la bona direcció.
