Un istme ve a ésser l’estrenyiment de terra que uneix -a través de mar- dues zones de terra més grans (com poden ésser continents, una península amb un continent o dues parts d’una illa). En ésser l’única ruta terrestre que els uneix, el seu control es considera de gran valor estratègic. D’istmes destacats hi ha els de Corint, Panamà, Ses Clotades/Formentera, Gibraltar, etcètera. Avui, em plantejo reflexionar sobre un munt de mots que acaben amb l’afegitó “isme”. Una cosa no té res a veure amb l’altra, però crec que bastiré un escrit amb substància.
Podria parlar de racisme, feixisme, judaisme, abisme, llatinisme, arabisme, simbolisme, somnambulisme, populisme, cinisme, feminisme, submarinisme, antagonisme, associacionisme, obstruccionisme, secessionisme, unionisme, heroisme, papisme, vulgarisme, malabarisme, totalitarisme, antimilitarisme, autoritarisme, senderisme, curanderisme, integrisme, gangsterisme, histerisme, conservadorisme, humorisme, motorisme, terrorisme, turisme, virtuosisme, intrusisme, dramatisme, pragmatisme, dogmatisme, automatisme, pactisme, reumatisme, analfabetisme, ascetisme, magnetisme, atletisme, secretisme, erotisme, elitisme, espiritisme, escoltisme, protestantisme, independentisme, absentisme, idiotisme, despotisme, baptisme, mutisme, autisme, amiguisme, tabaquisme, franquisme, altruisme, civisme/incivisme, negativisme, activisme, muntanyisme, nazisme, bilingüisme… “and so on” (que dirien els anglesos).
No vull caure en la desídia de cloure l’escrit sense esforç, llistant més mots dins la casuística. Per agafar una via de sortida en trio -de manera especial- algun que considero més adient a l’època actual. Com ara que no m’agrada l’individualisme. Igual que avorreixo el cinisme, l’egoisme, el passotisme i els nacionalismes excloents. Políticament, em desencisen el gregarisme, amiguisme, idiotisme, vulgarisme, bel·licisme i tots aquells “ismes” extremistes i esbojarrats (com ara el terrorisme, el nazisme, l’integrisme, el propi franquisme)… Crec en el positivisme d’un món millor, més just i amb menys desigualtats. Tot plegat és ben curiós. Fins a l’extrem de desitjar l’istme d’algun miracle. No demano la lluna en un cove. Somniar és de franc.