Durant vint anys, vàrem estar discutint en el Parlament sobre si calia o no recuperar la vella divisió territorial, de temps de la República, en nou regions o vegueries i les 38 comarques de Pau Vila. La Guerra Civil no va permetre posar en marxa aquella organització i, amb la democràcia recuperada, les coses es veien de manera molt diferent, segons partits i territoris.
Amb tot, al final, el país es va comarcalitzar, afegint tres noves comarques a les 38 inicials, i fa un parell d’anys s’hi va sumar la del Moianès, fent el total de 42 que ara tenim. El debat sobre la regionalització va ser molt més llarg i dur, perquè tothom vol ser la capital d’alguna cosa. Les ciutats es barallen per tenir conselleries, delegacions… O el que sigui. Això suposa edificis, funcionaris…, moviment, i per tant el debat sobre l’organització territorial esdevé una batalla sobre qui té més parents i amics que puguin concedir el títol de capital.
Els experts proposaven una modificació simple de l’estructura provincial. Les quatre províncies estan prou arrelades com perquè facin un bon servei, encara que provinguin de temps gens gloriosos però, com que aquí tot el que ve de Madrid està mal fet, calia modificar-ne l’estructura. Aleshores, el més prudent hagués estat passar de quatre províncies – regions a cinc. Simplement repartint la de Barcelona entre àrea metropolitana i la resta.
Però, no. De cinc vàrem passar a set, per afegir les Terres de l’Ebre i les de l’Alt Pirineu – Aran. Semblava que amb set ja ens quedaríem quiets, però no, tampoc. El Penedès no estava bé, i aspirava a ser també regió, i ja està. Amb prou padrins i pressions, heus aquí que ja en tenim vuit. I no tingueu cap dubte que en qualsevol moment hi haurà algun nou moviment per crear la novena… Temps al temps. Ara bé, per què aquesta llarga introducció? Doncs per constatar que al final aquesta organització no serveix. Com tantes altres coses, arriba trenta anys tard. Tenia la seva lògica, organitzar el país, en cinc regions, però no en vuit. I trenta anys enrere, però ara, amb les noves carreteres i noves tecnologies, ens és igual on està el govern. És més, com a alcalde, prefereixo anar directament a Barcelona que no pas anar fent voltes entre Manresa, Vic i Barcelona.
Hem creat una estructura que no ha descentralitzat el país ni ha desconcentrat el govern, simplement l’ha repartit en petits trossos per justificar l’existència de delegacions i delegats. És una bona manera de col·locar una dotzena de càrrecs institucionals a cada seu territorial, però el servei que donen és totalment prescindible.
És a dir, com a alcalde, no passo mai per una delegació ni un delegat, me’n vaig directament on hi ha el poder i el poder de decisió està, en tot i per tot, a Barcelona. Per què perdre el temps, entremig, si pots anar directament al gra? La idea de descentralitzar i desconcentrar el poder era positiva, en els primers anys de funcionament de la Generalitat recuperada, però, ara, el que pertoca és donar més poder de decisió als ajuntaments, convertir els consells comarcals en mancomunitats i oblidar-nos de les vegueries o regions, perquè no són ni carn ni peix.
Un petit país com el nostre no ha de tenir tantes administracions i la realitat és que les delegacions estan buides de poder. Fan tràmits administratius, burocràtics, però cap conselleria els delega poder real, de manera que simplement vegeten, fan la viu viu, però costen un ronyó a tots plegats. És una cosa semblant al paper de les ambaixades catalanes que queden molt bé sobre el paper, però que en realitat no tenen cap utilitat. Si anem sumant diner i més diner, de tot el que muntem, sense necessitat, comprovarem com el país gasta una fortuna en organismes prescindibles.
* L’autor és alcalde de Borredà
