Justament enguany, s’acompleix mig segle des que un grup de noies majoritàriament egarenques començaven la carrera d’ATS. Ho van fer al mateix lloc on, actualment, s’ubica l’Escola d’Infermeria. Per aquest motiu, fidels a un vell costum que han institucionalitzat d’uns anys ençà, unes catorze o quinze es trobaran per dinar (en un restaurant local) i festejar-ho… Cosa que ja van fer dues vegades més, abans (noces d’argent/25 i robí/40). Val a dir que foren la quarta promoció d’aquesta carrera universitària, que durava tres anyets.
Es cursava en acabar el que llavors s’anomenava “batxillerat superior” (als volts dels 16 o 17 anys). A més de noies de Terrassa, n’hi havia de Manresa i d’altres punts de la geografia catalana i/o espanyola (com ara Astúries, Osca, etcètera). Les classes teòriques duraven un parell d’hores (de dotze del migdia a dues). En canvi, les pràctiques -que es duien a terme a Mútua o a la Clínica del Remei (actualment, CAP Sant Llàtzer)- eren de quatre: de vuit del matí fins al migdia o bé de dues a sis de la tarda.
A mitja carrera, van festejar el que s’anomenava el “pas de l’Equador”. I, en acabar els estudis, les va rebre el propi alcalde. Anaven perfectament uniformades i els atorgà una medalla.
En acabar, algunes s’orientaren al camp de la fisioteràpia, la feina de llevadora, l’ensenyament o -fins i tot- la medecina. En el benentès que es podria afirmar -citant el títol d’una cançó d’en Julio Iglesias, de 1981- que aquella experiència gairebé fou un pas sobtat i accelerat “de niña a mujer”. No endebades, l’atenció als malalts no reunia ni de bon tros els avenços sanitaris d’hores d’ara. Per exemple, no hi havia bolquers ni guants (aquests tan sols es feien servir a quiròfans)€ I traginar gent ingressada tenia el seu “què”. En el decurs d’aquests anys, algunes d’elles han traspassat. Igual que va passar -no fa gaires mesos, als 100 anys- amb na Paquita Montserrat, que era la cap-responsable d’infermeres.
Per tot plegat, crec fermament que celebrar aquestes trobades parla molt i molt bé del tarannà i esperit de germanor entre totes elles. Em sembla de justícia, per tant -des d’aquesta mena de “trona”-, donar a conèixer l’efemèride. Alhora, transmetre’ls el més sentit reconeixement i felicitació. Voldria que s’hi sumés tota la ciutat.
