Si és estiu, tenim campaments, per tot arreu. Aquesta és una realitat des de fa molts i molts anys. El Berguedà és terra d’acollida de campaments, com a comarca de muntanya, no massa llunyana de l’àrea metropolitana i amb prou varietat de paisatge com perquè sigui una de les favorites per a dotzenes i dotzenes d’agrupaments escoltes i altres grups de característiques similars.
En el municipi, devem tenir una dotzena de grups, amb uns tres-cents nens i nenes, que es van rellevant cada vuit o deu dies, segons sigui l’organització amb què fan estada. En total, en passaran pel municipi entre dos mil i dos mil cinc-cents, en els dos mesos i escaig d’estiu. Això requereix estar sempre alerta per evitar males pràctiques, o estar preparat per si algun grup necessita ajuda.
Ens ha costat anys, molts anys, d’avisos, queixes, denúncies i reclamacions davant la Generalitat per exigir el màxim rigor als grups que vénen a la muntanya. En el passat, havíem tingut experiències realment desastroses que no volem que tornin a passar. He de dir que estem en molt millors condicions, tot i algun ensurt, de tant en tant. La immensa majoria de grups vénen preparats i assabentats de les condicions del país, però encara n’hi ha alguns que pequen de prepotència i es pensen que la natura sempre és bona i acollidora.
No fa pas més de quatre dies vaig haver de recordar a un parell de grups que fer determinades "caminades" a determinades hores del dia és impensable per a segons quines edats. I, encara menys, passar la nit "al ras" o fent "bivac" perquè algunes nits podem estar per sota dels deu graus, segons on. També hem de dir, sovint, que no disposem de llocs adients per acollir grups nombrosos, per passar la nit. Això estranya a molts grups procedents de grans ciutats, els quals no s’imaginen petits pobles on no hi hagi cap pavelló poliesportiu, ni sala polivalent, ni cosa semblant.
A l’estiu, sempre tenim a punt l’edifici de les escoles, per acollir algun grup en perill. S’entén, per causa major, que tot i estar ben acampats poden trobar-se amb una tempesta d’aigua, llamps i trons, com mai havien vist… Aleshores toca donar refugi i ajuda, fins a retrobar la normalitat. Si hi ha més d’un grup, podem habilitar el local de teatre… i poca cosa més, perquè aquesta és la realitat dels petits pobles.
Dit això, la normalitat sol ser la realitat, no exempta d’algun ensurt quan apareix algun grup inesperat o el cel sembla caure sobre la terra. Queda encara tota una feina de conscienciació per fer, però la professionalització d’una part dels monitors i l’encaix de la majoria dintre d’organitzacions juvenils de llarga trajectòria ens treuen als alcaldes unes responsabilitats feixugues d’atendre, en determinats moments. I de fet, entre tots, fem possible el contacte amb la natura, viva i autèntica, a milers de nens i nenes que només solen veure els nostres territoris per televisió.
Una vegada aquí, s’adonen de l’existència d’una altra manera de viure, d’uns altres paisatges, d’una fauna i flora com mai havien vist, i de com tot plegat conforma un país molt diferent al del seu dia a dia.
Tornats a casa, esperaran l’any vinent per reclamar repetir l’experiència, així, any rere any, fins que ells un dia ens portin els seus fills…, en una roda de llarga trajectòria i existència.
