UI no recorda vells discos de vinil amb la caràtula "La voz de su amo"? Pensant-hi, se m’encén la bombeta d’aquesta columna. Pensant concretament, per analogia, en la figura del portaveu de qualsevol govern. En aquesta tessitura, trio els noms de gent amb aquest càrrec…, tant a la Moncloa com al costat del Pati dels Tarongers. El llistat fa de tot, menys patxoca. Citar Miguel-Ángel Rodríguez, el propi M. Rajoy, Pío Cabanillas, Eduardo Zaplana (allí)… o Xavier Trias, Quico Homs, Neus Munté, Jordi Turull o Elsa Artadi (per aquests verals) no convida a res més que a fer nones.
Primer de tot, entenc que els polítics de casa no tenen gens clara la gran importància que té la tasca informativa en aquest entorn. Fins al punt que m’arribo a convèncer, independentment de la seva vessant doctrinal, que el millor, per golejada, fou el periodista Eduardo Sotillos (del desembre de 1982 a juliol de 1985). Les raons de la meva afirmació poden imaginar-se ben fàcilment. Les recolzo en l’absència de buidor i l’ancoratge en el rigor, la coherència i la puresa del missatge a transmetre. Sense cap embut i deixant-se sotmetre, en tot moment, a preguntes més o menys punyents.
No reculant gaire el rellotge cronològic, àdhuc et trobaves amb sortides de to, fugides molt típiques (a l’estil de l’"ara no toca") o aplicant l’adagi que l’escriure els ha fet perdre el llegir, impedint l’accés a la sala de la roda de premsa a mitjans considerats hostils, etcètera. Cenyint-me a l’àmbit de la Generalitat, atorgo als quatre darrers personatges que han ocupat el càrrec la màxima qualificació: matrícula, "cum laude". Quina manera de voler entabanar tothom a la causa del procés, el mandat, el dret a decidir i similars!
No vull parlar de suggeriment, perquè no em faran cas. El meu desig, però, passaria per aprovar una llei que obligués a situar al front d’aquest tipus de tasques gent amb carnet de periodista, que no pas del partit del govern. No essent així, tot va a missa…
