Si heu voltat per la Festa Major d’enguany haureu observat una gran afluència de públic a tots/la majoria dels actes programats en cadascuna de les jornades festives. No teniu la sensació de molta més concurrència i participació? Els tècnics i experts deuen tenir xifres aproximades i comparatives. Jo no en disposo de cap però la meva impressió és la d’una participació molt alta pel que fa referència a la polivalent i atapeïda programació. En qualsevol cas no hi ha dubte que la gent tenia ganes de disfrutar i divertir-se. Només faltaria! Em sembla que s’ha aconseguit amb escreix i que el balanç és del tot positiu. Ben segur, també, que no deu ser pas gens senzill organitzar una munió d’activitats que responguin a les diferents expectatives i sensibilitats de la majoria de la ciutadania. Mai plou a gust de tothom. Al meu entendre hi havia festa i divertiment de tota mena. Ho dic com a ciutadà de peu i amb un rebregat programa de butxaca a les mans.
Escric aquesta i d’altres reflexions en el marc d’una sempiterna reivindicació sobre la complicitat i convicció de la gent amb la ciutat de Terrassa. La nostra estimada i, massa sovint, desconeguda ciutat ofereix un ventall de possibilitats de primer ordre per sentir-nos cofois i agraïts per tot allò que la seva història i la seva cultura ens ofereixen. El patrimoni cultural i museístic és de categoria com dirien a Benicarló i ja no cal dir tot el que fa referència a la riquesa/divulgació de la nostra cultura popular i patrimoni immaterial. La Festa Major acaba sent un dels moments d’anàlisi i cribatge per valorar l’afecte i sintonia dels terrassencs amb la seva ciutat. Cal estimar, creure i conèixer més Terrassa. Només des del convenciment podrem construir una ciutat més justa i acollidora. Hem avançat però encara ens resta un llarg recorregut. Aquesta convocatòria anual és una encertada ocasió que uns i d’altres hem d’aprofitar. La participació crea esperançadores complicitats i bona entesa. També ens legitima per fer advertiment de com s’han de fer les coses. La gent aprova i celebra les activitats proposades però també suspèn i desautoritza qualsevol sidral o enganyifa. Així doncs el reclam es revesteix d’exigència per aconseguir que places i carrers segueixin plens i amb un gran esperit de participació. Sortosament estem ben lluny de les festes imposades i de gruixut maquillatge del franquisme o d’aquella sensació de fugida col·lectiva que es visqué en anys/dècades anteriors. Potser sí que segueix marxant molta gent durant els dies de Festa Major o qui sap si el personal està en desacord amb la programació i l’oferta actuals. No ho sé pas! Per descomptat que això que em pugui satisfer i acontentar no té per què succeir amb d’altres persones i/o col·lectius. Reconec que m’engresco i m’emociono fàcilment. Amb els anys, malgrat l’amargor de moments i circumstàncies, acarones el discurs optimista de la vida. Des de Ciutat de Mèxic els descendents dels exiliats republicans terrassencs em recorden i m’expliquen, aquests dies, com celebraven, malgrat la llunyania, el dinar de Festa Major. Era una gran trobada. Per descomptat el primer diumenge després de Sant Pere. De cop i volta m’adono que sóc una persona molt afortunada.
