Nascut a Barcelona el 1971, Oriol Bartomeus Bayés és doctor en ciència política per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on exerceix com a docent. S’ha especialitzat en el comportament electoral a Catalunya, sobretot en els canvis ocorreguts els últims anys, i ha publicat diversos estudis sobre aquest àmbit i sobre competència política.
Ja fa 40 anys que se celebren eleccions democràtiques a Catalunya, quelcom que permet treure conclusions sobre com evolucionen els diferents espais i forces polítiques, així com el pes de cada generació en ser cridada a les urnes. Oriol Bartomeus, especialista en comportament electoral, exposa els efectes del relleu generacional sobre el vot a “El terratrèmol silenciós” (Eumo Editorial, 2018).
D’on neix la seva afició per la ciència política i el comportament electoral a Catalunya?
És un món que m’interessa des de petit. Jo volia estudiar ciència política abans que hi hagués facultat a Barcelona. De tot el que és la ciència política, el comportament electoral és el que sempre més m’ha atret. Crec que hi va tenir molt a veure el meu pas per l’Institut de Ciències Polítiques i Socials i el fet de caure en mans de l’Isidre Molas. Catalunya és un cas prou curiós i complicat com per ser interessant. També hi ha una voluntat de servei al país, en el sentit d’estudiar i explicar el que està passant i trencar alguns mites històrics.
D’aquesta inquietud sorgeix el seu llibre “El terratrèmol silenciós”?
Sí. Aquest llibre surt bàsicament de preguntar-se què explica el que està passant. A Catalunya hi ha una transformació del vot molt important. Les eleccions són cada cop menys previsibles. La oferta política també ha canviat molt. Jo volia anar més enllà de la conjuntura, de l’explicació fàcil, ràpida i simple de l’efecte d’un candidat o una polèmica en un moment concret i analitzar els elements de fons. És a partir d’aquí que arribo al tema del relleu generacional. La Catalunya d’avui no és la de l’any 80; ha canviat la base, l’electorat ja no és el mateix. Han desaparegut dos milions de persones i n’hi ha dos milions i mig que ara hi són però llavors no hi eren.
Quin efecte té això?
Jo diferencio entre quatre generacions d’electors: la de la Guerra Civil , la de la postguerra , la del “desarrollo” i la de la democràcia. Hi ha certs elements que van canviant generació rere generació. La comparació entre la generació més vella i la més nova dona un resultat espectacular de canvi. En general, els partits tradicionalment dominants a cada nova generació perden suport esglaonadament, mentre que els partits més nous a cada nova generació en guanyen.
Vostè diu que “el nou elector accepta menys obligacions perquè és més conscient del seu poder, s’entén a si mateix com un individu lliure”. A què es refereix?
Un dels elements que diferencia les generacions és el nivell acadèmic. La majoria dels que pertanyen a la de la Guerra Civil no tenen estudis o tenen estudis primaris, mentre que molts dels de la generació de la democràcia són llicenciats o tenen estudis secundaris. Els membres de la generació més vella, nascuda en un món amb unes estructures de poder molt clares, tenen una consciència de si mateixos com de menys força. A més, han nascut en una societat de classes i pensen que d’alguna manera el partit els tria a ells i no al revés.
Per tant, amb els nous electors no és així ?
Exacte. Els nous electors s’entenen a si mateixos com a persones amb una capacitat d’entendre el món polític que no tenen els vells electors. Han nascut en una societat molt més fluïda i flexible, on les relacions d’a dalt a dalt i a baix són menys clares, i de tria constant. La seva relació amb les forces i els líders polítics és més horitzontal i són ells qui trien els partits. Voten a un partit perquè faci una cosa i si no la fa, no el tornen a votar. Per a ells, les decisions no són per a tota la vida; avui poden pensar una cosa i demà una altra. Han nascut en una societat que es cansa molt ràpid de les coses, que vol sempre nous estímuls. Per a les generacions més antigues, les decisions pesen i la tria política és molt més estable.
Quina és la magnitud del relleu generacional?
Des del 1977 al 2017, ha desaparegut una tercera part dels cens. A més, un 40% del votants actuals no podien fer-ho l’any 77. Això també explica, en part, la tensió que es viu respecte el sistema polític espanyol. Una gran part de l’electorat no se sent copartícip del pacte original perquè no hi era. Estem en un moment d’impàs entre un món vell que sembla que s’esgota i un món nou que ha de venir i que no sabem com serà tot i que tenim algunes intuïcions.
Cap on apunten?
El futur no està escrit però podem saber quin serà el color de la tinta. L’any 2030 la generació de la democràcia serà la generació central. Una tercera part d’aquesta generació, a les últimes eleccions autonòmiques, va decidir el vot el dia dels comicis. El futur més immediat és un futur de volatilitat estructural. No anem cap a una estabilització de l’escenari polític, sinó tot el contrari; anem cap a un escenari de volatilitat i incertesa. A les enquestes els costarà encertar. Cada cop hi ha més gent que es decideix a l’últim moment. Un tuit els pot fer canviar d’opinió. Sempre havíem dit que la campanya electoral no era decisiva, servia per acabar de refermar les decisions; però ara es convertirà en element fonamental per moure el vot. Els partits polítics modificaran la manera de fer i retroalimentaran aquesta volatilitat. El vot estarà cada cop més dispers entre diferents partits i serà més complicat fer majories. Això és bo perquè obligarà a pactar.