Espanya és la segona societat més envellida del món després de Japó. A Terrassa, en cinc anys, hi haurà més de 7.500 persones que viuran soles. Seran especialment dones, que viuen més anys de mitjana. No hi haurà prou places a residències de gent gran, especialment públiques. Actualment, Terrassa no arriba a les 1.300 places de residències geriàtriques, a les que cal sumar unes 400 més de centres de dia. No hi ha un model sostenible basat en residències, no hi haurà capacitat de les finances públiques d’acollir tantes necessitats. El futur de l’atenció a les persones grans és domiciliari, per vocació de la majoria dels afectats i sobretot per impossibilitat de finançar les alternatives. És obvi que, per a moltes situacions de dependència acusada, la residència geriàtrica és el millor model per la concentració de serveis experts que ofereixen.
Els vincles familiars juguen un paper clau en aquest futur. El model familiar actual és més complex que abans, per diversitat d’estructura, per deslocalització dels nuclis familiars, per la precarietat o la mobilitat professional, per la durada de les afectacions de determinats quadres de salut com és el cas de les demències i per l’enorme impacte econòmic que aquest tipus de serveis pot tenir en els fills o parents. Les famílies i les persones es posen a prova en aquestes situacions. Fer descansar a les famílies tota la responsabilitat de quadres personals, que poden ser molt crítics, no sembla just, però organitzar una solució al marge de les famílies sembla insostenible.
La societat longeva és un gran repte. L’impacte sobre el sistema de salut de les persones grans és altíssim. Pura lògica. Actualment les persones de més de 70 i 80 anys tenen accés a teràpies i cirurgies que abans s’haguessin vist com a impròpies. I això només comença. Actualment el debat entre alguns demògrafs de la salut experts parla que en dues o tres generacions l’esperança de vida pot estar entre els 120 i els 140 anys. Això, per no citar els que proclamen que estem a les portes de la immortalitat. Viure molt, sense salut física i mental, pot ser un mal negoci. La qüestió és quan es prolonga la joventut en aquest nou esquema vital. Gent que hauria de formar-se moltes vegades en vides tan llargues i que s’hauria de jubilar a edats molt avançades. Ningú sap com es podran garantir les pensions en aquest nou paradigma de societat longeva. Si ara que vivim 80 i pico de mitjana ja paguem les pensions amb crèdit perquè la caixa ja és buida. El repte és molt seriós. Cap populisme. Cap simplificació. Però, més enllà dels desafiaments econòmics del problema, darrera d’aquesta situació hi ha històries radicalment humanes. De soledat, de superació, de generositat, de resiliència. Estem davant de com les persones resolem la culminació de les nostres trajectòries. Com acaben les nostres biografies personals, professionals, familiars. En aquest entorn hi ha episodis joiosos i episodis dramàtics. El fet que la gran pandèmia que ve siguin les malalties neuronals només ofereix complexitat personal, familiar i del sistema a aquest panorama. Hem d’educar-nos per a la societat longeva. Per saber com hem de viure. Per saber com hem de gestionar les nostres transicions vitals més importants. Per intentar crear noves solucions a aquests reptes radicalment humans.
Les ciutats seran ciutats de gent gran. El pes de les persones de més de 65 anys serà molt important, també políticament. Terrassa té una taxa d’envelliment similar a la mitjana. Viurà aquest repte com un desafiament creixent. I, donat que els models inercials no funcionen, cal pensar en el format d’innovació social. El programa d’innovació oberta que s’està desplegant per iniciativa de l’Ajuntament de Terrassa que empreses de la ciutat facin propostes per resoldre aquest repte està resultant un gran èxit. Els tallers estan oferint perspectives noves per aprofundir en solucions de com resoldre els problemes de la gent gran de més de 80 anys que viu sola a casa.
Les empreses que col·laboren en el programa fan tallers d’innovació oberta en què, després d’una presentació sobre l’estat de la qüestió, fan les seves propostes d’innovació coneixent les propostes que han fet les empreses que ja han fet l’exercici abans que elles. Així s’acumulen propostes d’innovació que es van revisant a cada sessió. El compromís i l’entusiasme que les empreses han mostrat trenca la imatge de corporacions que no s’impliquen en la ciutat on estan immerses. Tot el contrari. I les empreses, acostumades a la complexitat, poden aportar de forma lateral, obliqua, segons la seva expertesa sectorial, propostes no òbvies.
La innovació és ajuntar coses que no són òbvies i que funcionin. Aquest exercici d’innovació oberta orientat a qüestions socials, del qual cal no caure a la temptació d’abusar-ne, és molt interessant.
Escric aquest article mentre escolto les propostes de la gent de Telstar durant el taller d’innovació oberta que fan sobre el problema de la gent que viu sola de més de 80 anys. És molt interessant. Treballen amb les idees que abans van proposar Kern Pharma, el Consorci Sanitari de Terrassa o Idneo. Sobre les idees que han proposat aquestes empreses, les properes setmanes treballaran per aportar-ne de noves o millorar les idees existents Tmesa, Mútua Terrassa, Parc Vallès i Circutor.
Enhorabona a tots. Val la pena.
