La revetlla de Sant Joan, que se celebra avui, és una de les festes populars més arrelades a casa nostra. Combina foc, petards, música, ball, cava, coca i bona companyonia. En qualsevol espai públic o a casa d’un familiar o amic entranyable. Un jorn que, segons el refrany, "el sol cou el pa". Aquest cop -quan em llegeixin- espero no trobar-me el "torracollons de torn" quan em digui que l’origen és pagà. Per molt que un parell d’adagis proclamin que "el millor sant és sant Joan"… i que "de Nadal a Sant Joan, mig any cabal". Fins i tot, abans del cristianisme, coincidia amb l’arribada del solstici d’estiu (la nit més curta de l’any). El ritus motiva la tradició que rau a encendre fogueres, a fi i efecte de donar més força al sol i purificar les persones que hi assisteixen.
La nit del foc és una nit totalment màgica. És una festa solsticial -com el Nadal- en què es rendeix culte al sol. Es fa amb el foc com a element característic… El que ja em treu de polleguera és el tema de la pirotècnia i el consum desmarxat d’alcohol. Cada any, els serveis sanitaris dels hospitals i el cos de bombers es veuen desbordats pel poc enteniment de quatre brètols. Crec que no mereixen cap altre qualificatiu. No s’hi val a confondre el dret a l’esplai, el goig i la gresca amb la inconsciència. La tradició marca que les fogueres s’encenen quan el sol es pon. Se les alimenta fins a ben entrada la matinada amb tota mena d’andròmines.
Una altra tradició sortosament recuperada els darrers anys, sobretot per part d’Òmnium Cultural, ho és la Flama del Canigó. Com a continuació d’un costum de l’excursionisme català -amb seixanta-tres anys d’història- diversos col·lectius la distribueixen arreu, des del cim d’aquesta muntanya emblemàtica, per encendre les fogueres de la nit. Crec que el simbolisme del fet conté una forta dinàmica. Malgrat tot, sento dir que -de fa uns deu anys- s’ha imbuït erròniament d’un component polític innecessàriament inoportú. La flama surt del cim del Canigó la matinada del 23 i s’escampa a tort i a dret. Es calcula que, pel pal baix -mitjançant cadenes de relleu-, s’arriben a encendre més de trenta mil fogueres. Dit això, mentre que el sol de juny estalvia llum, a l’estiu tota cuca viu… I, al juny, la falç al puny.
Per tot plegat, una joiosa i cofoia revetlla per a tothom!