Podem admirar l’obra d’algú més enllà de no compartir les seves idees polítiques? Sembla evident que hauria de ser així. Doncs la sensació que compartíem amb el meu amic de caminades és que anem enrere. És a dir, comparat amb els anys de la Transició, potser el nivell de sectarisme que impedeix admirar l’obra d’algú que pensa diferent ha anat creixent.
Sempre hi ha hagut fanàtics que han volgut mirar la vida i la cultura des dels carnets i les etiquetes. Gent que no ha pogut distingir naps de cols. Recordàvem com mai se’ns hauria acudit pensar a parlar de política amb personatges com Paulina Pi de la Serra. El que tocava era parlar d’art i de literatura i sobretot d’aprendre. O com no ens importaven els matisos polítics de Cinto Morera o de Feliu Formosa. Simplement hi havia un reconeixement previ, superior. La mediocritat consisteix també en això, a no saber abstreure’s mai de la política. A ja no poder admirar Llach o no poder gaudir de Serrat o Raimon.
Sempre m’havia sobtat que Royes em parlés de les memòries de Churchill o que Josep M. Bricall, quan citava el general, no es referia mai a Franco, sinó a De Gaulle. O quan escoltava les classes embadalit de Josep Fontana i veure com parlava amb respecte, no només de Vicens Vives, sinó també de Ferran Soldevila. I, si haig de ser franc, em va sobtar molt quan l’Avenç em va enviar a fer una entrevista a Pierre Vilar a la seva casa de París que el gran historiador francès parlés amb admiració del règim albanès però això mai em va fer perdre ni un bri de devoció per la seva obra “Catalunya dins l’Espanya moderna”. Per contra, em va sorprendre agradablement que Eric Hobsbawn m’expliqués a la seva casa de Hampstead Heath, a Londres, com n’era, de fanàtic del jazz, però això no em va fer apreciar més la consistència de la seva obra. Sempre vaig agrair que Carles Mascaró, escolapi i professor de filosofia de COU, m’invités a llegir la “Història de la filosofia” de Hirscbberger, publicada per Herder, i comparar-la amb la “Història de la filosofia” de Colpleston publicada per Ariel. La consistència intel·lectual estava per sobre de les estretors de la política. El pensament crític es formava i es forma així, llegint tothom. Sobretot llegint els millors. També fou Mascaró qui em descobrí Montaigne.
Davant de l’obra d’Espriu, de Martí de Riquer o de Miquel Batllori, la seva filiació política pot tenir valor en el seu perfil biogràfic. I és obvi que, si aquesta filiació política estigués barrejada amb factors de violència o vexació de les persones, seria diferent i aquest factor polític ja no seria anecdòtic. Els personatges que admirem per la seva obra és bo contextualitzar-los en el seu moment i gaudir-los. Joan Sales i la seva “Incerta glòria” sempre seran la gran novel·la de la Guerra Civil ni que no siguin políticament purs a ulls dels de sempre. Quan això no passa i es cau en la mesquinesa d’evitar reconeixements merescuts per les vicissituds de les conjuntures es cometen errors de gran dimensió, com el no haver atorgat a Josep Pla els més alts reconeixements culturals per fer una lectura visceralment miop de la seva grandesa literària. Pla és qui escriu millor el gran calidoscopi de la història de la Catalunya del segle XX. Sublimant els adjectius, Pla concatena frases contundents enmig de delicioses exageracions i de judicis de valor particularíssims. Josep Pla és capaç de fascinar per la seva obra i la seva personalitat més enllà d’algun exabrupte polític impossible de compartir. Cada any un moment o altre aprofito algun viatge per tornar a mirar l’entrevista que Soler Serrano li va fer per a TVE el 1976. Probablement, alguns de nosaltres, quan jugàvem a ser joves intel·lectuals locals, també vàrem cometre errors i no vam saber valorar prou determinades persones. Segurament els joves historiadors d’aleshores vàrem ser massa severs amb Torrella Niubó o no apreciarem prou obres com la de Maria Coll en el seu context. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. No seré pas jo.
No és bo que la política ho filtri tot. Que només tinguem una forma de mirar-nos o que, per detalls i anècdotes, condemnem trajectòries admirables, com passa aquest dies amb els germans Roca, és miserable. Un país o una ciutat és mediocre quan no sap valorar les propostes intel·lectuals per la seva consistència més enllà de les fílies polítiques. Em va fer pensar el discurs de l’actor Josep Maria Pou el dia que li lliuraren el Premi al Català de l’Any 2017. De sectaris, sempre n’hi haurà, però no podem deixar que el nostre país esdevingui un espai sectari on tot sigui filtrat per la política. No hi guanyarem res. Hi perdríem molt.
